Opinió

Tribuna

Simplement humans

“Per sort, però, emergeixen lideratges que s’atreveixen a mostrar la seva humanitat imperfecta –humanitat, vaja–. Esperem que siguin els d’aquest tipus els que arribin als llibres d’història.

Felip V és la personificació de la pèrdua de la nostra independència; és el retrat de cap per avall que recorda Xàtiva en cendres, és l’exèrcit enorme que va assetjar durant catorze mesos la valerosa Barcelona; és la mort cruel del general Villarroel; és el tancament de les universitats; és la destrucció del Born, i és el Decret de Nova Planta que pretenia esborrar Catalunya i convertir-la en una província de Castella. Un enemic tan poderós te l’imagines autoritari, un home madur i sòlid, amb les idees molt clares i aparença aterradora, que et devia fulminar amb la mirada.

Als contes, les coses són així: els dolents són dolents i els bons són bons per naturalesa, de nit i de dia, i van néixer així. Els empresaris són gent pèrfida que porten barret de copa i un puro a la boca mentre les fàbriques fumegen i contaminen els rius, i les princeses són unes fleumes que es lleven tan pentinades i maquillades com quan se’n van anar a dormir per somniar el príncep que les salvarà. Són personatges plans, sense matisos: els empresaris mai estan preocupats pels drets dels treballadors ni les emissions de CO2 i les princeses no es furguen el nas ni estudien física ni es plantegen això del poliamor.

Als manuals d’història també els passa com als contes: estan deshumanitzats. A les escoles s’estudien fets, dates, presidents, generals. Els classifiquem i subratllem: progressista, conservador, feixista, revolucionari, valent, traïdor. Però si la història no és un conte vol dir que els seus protagonistes són humans amb tota la seva complexitat. I humanitzar és important, perquè la mitificació ens empetiteix. Si posem la lupa i mirem de prop tots aquests personatges importants, a més, ens adonarem que ens falten moltíssimes coses en aquell quadre (espòiler: normalment hi falten les dones, que si hi apareixen és gairebé sempre com a comparses). 

Rasquem una mica la vida de Felip V, per exemple, i veurem que aquell nebot del poderosíssim Lluís XIV de França no era ni de lluny un home amb les coses clares i amb el malèfic propòsit d’espatllar-nos la vida quan es va convertir en rei. De fet era un marrec insegur de només disset anys quan va entrar a Catalunya per jurar les constitucions. Un adolescent que més que pensar en estratègia política estava torturat per dues obsessions: la religió i el sexe, que ja es veu que són coses difícils de combinar amb harmonia. Això tenia preocupats els seus consellers, que van pensar que si es casava ràpid potser resoldria els dilemes morals, disminuiria el patiment i estaria més per la feina (no sabem si la seva esposa de tretze anys va estar d’acord a assumir la tasca, sospitem que no van pensar a preguntar-li-ho). Ja de més gran va patir trastorns mentals que es van anar aguditzant amb el temps. No va ser de cap manera una persona estable i forta.

Si explico aquests aspectes de Felip V no és per blanquejar la seva imatge, sinó per veure’l en tres dimensions, sense les simplificacions que mai són certes. Potser no ens consola del mal que va fer, però sempre és bo tenir el retrat complet. També en personatges que ens agraden; l’admiració cega mai no és una bona idea. Si repassem les històries dels que ens han venut com a herois o sants –no les hagiografies– hi trobarem, segur, contradiccions, encerts i febleses. Potser ens cauran millor i tot.

Aquests dies, durant la campanya electoral, ens han explicat coses de les candidates i dels candidats; pinzellades dels seus gustos, de la seva vida personal, per fer-los propers. Però sense anar gaire a fons: en part per protegir la intimitat –això és comprensible– i en alguns casos per evitar evidenciar fragilitats que podrien espatllar una aura de persona especial. Encara està molt arrelada la idea de polític que, com la princesa del conte, es lleva amb la roba de mudar posada i sense cap arruga; que té al cap opinions sobre tots els temes com un supertertulià i que parla amb un vocabulari que no ensenyen a l’escola. Per sort, però, emergeixen lideratges que s’atreveixen a mostrar la seva humanitat imperfecta –humanitat, vaja–. Esperem que siguin els d’aquest tipus els que arribin als llibres d’història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.