Opinió

Tribuna

Les vergonyes d’Espanya

“Hi ha un rebrot important i gens subtil de l’imperialisme espanyol que utilitza tribunals, magistrats i alts funcionaris contra les seves colònies interiors

Curiosament, aquest estiu tan estrany, en què tots ens sentim culpables de no estar del tot confinats, amb el rei emèrit desconfinat i fugit no se sap on, això sí, passant per Abu Dhabi, un país qualificat de dictadura per la revista Forbes, i la caverna reivindicant Guam i establint el 24 de juny dia de l’amistat Guam-Espanya. Estàvem acostumades a sentir parlar de l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, de Gibraltar, de Perejil o de les illes Selvagens, entre les Canàries i les Madeira, però francament, això de Guam m’ha vingut de nou. Menteixo, vaig topar amb Guam quan feia recerca sobre la que hauria estat la darrera reina de Hawaii i vaig descobrir la trista i al mateix temps curiosa realitat d’aquesta excolònia espanyola, l’illa més grossa de les Marianes descoberta per Magalhães, annexionada per la corona castellana a mitjan segle XVI i colonitzada i evangelitzada durant el segle XVII.

Guam va ser punt estratègic molt important perquè era el port on feia escala el galió de Manila en els seus viatges entre Nova Espanya, el Mèxic d’avui, i les Filipines. A banda d’això, Guam era un penal on desterraven presos polítics, la majoria amb un alt nivell de formació i amb idees tan revolucionàries com innovadores. Com que era una illa enmig del Pacífic, vivien en llibertat relativa i es van dedicar a aplicar les seves teories per fer avançar i fer més eficient l’agricultura en règim de cooperació, van fundar escoles de pedagogia avançada i van escolaritzar la població. La història té aquestes sorpreses.

Espanya la va perdre arran del desastre del 1898, quan després d’una guerra cruel amb els Estats Units que va provocar milers de morts per ferides de guerra o malalties tropicals, va signar els acords de París del 1898 en virtut dels quals els nord-americans van adquirir Cuba, Filipines i Puerto Rico. La resta de possessions espanyoles d’ultramar es van vendre a Alemanya. Total, milers de soldats espanyols de lleva, molts d’ells catalans fills de famílies humils que no van poder pagar la substitució, van morir per res. O més ben dit, van morir per vint milions de dòlars.

Què va passar a Guam, en realitat Gajuán? L’illa estava defensada per una cinquantena de soldats espanyols mancats de munició i amb els canons rovellats. Les autoritats militars es van oblidar d’informar-los que estaven en guerra contra els Estats Units i un bon dia es van despertar amb les canonades de la potent armada nord-americana que, camí de Filipines, els atacava i es van pensar que tant rebombori eren amables salves de cortesia. Simplement, malgrat la seva importància estratègica, Espanya els havia oblidat i abandonat per vendre’ls més tard. És una constant. Espanya no té cap problema a abandonar els seus territoris quan ja no en pot treure gran cosa. Perejil, Guam o les Selvagens són anècdotes. Ceuta i Melilla, colonialisme clar, i Gibraltar és el resultat de la traïció d’Anglaterra als catalans. Si com pretén Espanya el Tractat d’Utrecht ja ha prescrit i és un anacronisme històric i Gibraltar ha de tornar a ser espanyol, Catalunya, la del nord i la del sud, ha de tornar a ser un estat independent.

Hi ha un rebrot important i gens subtil de l’imperialisme espanyol que utilitza tribunals, magistrats i alts funcionaris contra les seves colònies interiors, i estratègies propagandistes d’eficàcia comunicativa dubtosa com España Global o l’Institut Cervantes, per imposar un relat fals a l’exterior. Esperem que tot plegat sigui el cant del cigne d’un estat que fa aigües per tot arreu, i que com va preveure Alexandre Deulofeu, el farmacèutic de Figueres, l’any 2029 serà la fi definitiva de l’imperi espanyol i d’Espanya tal com ara la coneixem.

Espanya viu, segons la matemàtica de la història, el seu darrer cicle, el de la desintegració, uns temps caòtics protagonitzat per divisions polítiques, sovint contradictòries, aliances encara més sorprenents i rebrots d’un somni imperial que mai més tornarà. De moment, el seu rei emèrit s’ha fugat i els tribunals europeus donen la raó als polítics i artistes que ha exiliat o jutjat. Les prediccions d’Alexandre Deulofeu es van complint, i l’enfonsament imperial serà cada dia més evident.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.