Opinió

De set en set

Sessió contínua

Es torna a parlar d’eleccions plebiscitàries. Ho ha fet la portantveus de l’ANC, que creu que, si “se supera el 50%, és un mandat clar per fer efectiva la independència”. Efectivament, això ho hem sentit abans. El procés és com les sèries que emeten les cadenes de televisió barates, de continu i sense ordre cronològic. El Parlament, amb una lleu majoria independentista de 72 diputats sobre 135, va decidir convocar un referèndum, disfressat de consulta, aquella de la pregunta que no s’entenia, que es va fer el 9 de novembre del 2014. Com que va anar com va anar, es van convocar les eleccions dites plebiscitàries –“el que volem és comptar quants som”, van dir–, el setembre del 2015, amb la intenció d’aconseguir una majoria d’escons. Renovada aquesta majoria, però no assolida la majoria dels vots, es convoca el referèndum de l’octubre del 2017, d’on van sortir el “mandat de l’1 d’octubre” i la “república” que no existeix. Vistes les repercussions a nivell internacional, ¿tornarem ara a demanar un vot plebiscitari? Sens dubte, serà una “jugada mestra” per “ampliar la base” després de la “resposta de país” que hi haurà contra la “sentència injusta”, que haurà fet possible “tombar el règim” un cop més –amb perdó per l’spoiler–. Arriba un punt que ens fa l’efecte que ja hem vist tots els capítols d’aquesta sèrie, que els protagonistes estan esgotats, que les trames són repetitives i que el desenllaç va passar fa anys. I, com en el poema de Gabriel Ferrater, “no hi podem fer res. Hem d’esperar que algú proposi que ens n’anem”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.