En algun moment de la novel·la Victus, Albert Sánchez Piñol hi escriu una reflexió difícil d’oblidar i que es pot aplicar a molts dels episodis de la nostra història. Ve a dir, més o menys, que els catalans ens sabem carregats de raó, però que som tan ingenus que pensem que, si ens expliquem bé, la resta del món estarà d’acord amb nosaltres i tothom ens donarà suport. I amb aquest candor anem pel món, topant de cap en una i altra soca. El cert és que es fa difícil estar fent pedagogia dia rere dia sense perdre els papers, i fins a un cert punt és comprensible que la corda de la discrepància es tensi fins al límit del trencament. Però és trist que, malgrat els esforços de molts per enraonar bé, el debat, especialment a les xarxes socials, esdevingui aviat una baralla de gossos rabiüts, amb insults i amenaces explícites o velades i amb la bilis com a únic saldo. Un gran pensador del segle passat, l’astrofísic i divulgador Carl Sagan, ens va deixar moltes frases demolidores que indueixen a l’epifania per als lectors atents. Sagan ens recordava que l’univers no va ser fet a mida de l’ésser humà. I que tampoc li és hostil. Li és indiferent. I també deia que per aconseguir els nostres objectius ens podem lliurar a l’estupidesa o a la intel·ligència. Siguem conscients que tothom va a la seva. I potser que no perdem tanta energia barallant-nos amb qui no podem convèncer. Treballem, tossuts però sense esgotar-nos. Seguim.