Mirant cap on no toca
Aquests emprenedors no miraven cap al govern per ser salvats, miraven dins seu buscant inspiració i pensaven una solució pràctica i sostenible per si mateixa
Taxes d'atur altíssimes, un creixement econòmic lent, immigració incontrolada, piràmides demogràfiques desequilibrades, dèficits governamentals i una joventut confosa. Han passat dos anys des que la crisi financera global va irrompre i la majoria de països desenvolupats encara estan lluitant amb aquests temes aparentment intractables. Fins ara, els governs nacionals han estat les institucions a les quals la majoria s'ha dirigit per cercar respostes. Tant si és a través de governs més grans, com el de Barack Obama als Estats Units, o de dimensions més reduïdes, com el de David Cameron al Regne Unit, els governs en general encara són vistos com els principals responsables per solucionar les disfuncions de la societat.
Aquesta obsessió instintiva amb els estats no només és curta de mires, sinó també contraproduent. Durant segles, molts individus curiosos, amb prou visió per veure més enllà de les grans institucions públiques, han creat amb èxit solucions basades en el mercat pels problemes socials de cada dia. No ha estat fins fa poc, però, que aquestes persones inquietes -denominades “emprenedors socials”- han rebut un reconeixement creixent a l'escenari global.
Probablement, el més conegut d'aquests emprenedors socials és el fundador del Grameen Bank i premi Nobel de la Pau, Muhammad Yunus, qui va ajudar a crear la indústria microfinancera, dimensionada en uns 40 bilions de dòlars. Fa trenta anys, Yunus va pensar com podia ajudar un grup de dones pobres de Bangladesh a expandir els seus negocis, oferint préstecs per import de 30 dòlars. Des d'aquests inicis més modestos, Grameen Bank ha crescut fins arribar a 90 milions de dòlars, servint a més de 7 milions de persones amb ingressos baixos. Diversos gegants de l'emprenedoria social van seguir els passos de Yunus.
Per exemple, Cristóbal Colón. Aquest psicòleg aragonès de 61 anys convertit en empresari va fundar La Fageda, una cooperativa catalana productora de iogurt que ha integrat a la seva plantilla més de 100 persones amb discapacitats psíquiques i amb malalties mentals cròniques. Avui, La Fageda fa la competència a grans corporacions com Danone i Nestlé.
Sam Goldman és un altre cas a tenir en compte. A través de D.Light Design, una start-up empresarial fundada al 2006 com un petit projecte de la Universitat de Stanford, Goldman ha ajudat a portar llum solar i segura a més d'un milió de persones al món desenvolupat. D.Light ha aconseguit atraure milions de dòlars provinents del capital risc, sent pionera en una indústria que gairebé no existia fa cinc anys.
Aquests emprenedors no miraven cap al govern- o cap a les grans corporacions- per ser salvats. Detectaven una necessitat en el seu entorn (per exemple, finançament low-cost, treball per als desocupats, il·luminació segura i assequible), miraven dins seu buscant inspiració i pensaven una solució pràctica i sostenible per si mateixa.
Fa mig segle, el gran economista Joseph Schumpeter va parlar del poder de “la destrucció creativa” per transformar de forma dràstica el funcionament de les economies. Schumpeter creia que la creativitat i la innovació humanes ajudarien a crear nous productes i serveis que canviarien l'status quo. Però Schumpeter no es va conformar amb això. Va continuar la seva teoria reconeixent que aquesta innovació trencadora també donaria peu a mètodes de producció i repartiment diferents.
Les fites de Muhammad Yunus, Cristóbal Colón i Sam Goldman són un mirall de la visió de Joseph Schumpeter. Ens correspon a tots, com a membres de la nostra comunitat, respondre a la crida de canvi de Schumpeter, confiant en el poder de les nostres idees, en la nostra capacitat per innovar, en la nostra capacitat de tenir un impacte social tangible. Només així sortirem de la profunda depressió econòmica en què ens trobem immersos.
