Girona era, l'any 1946, una ciutat ruïnosa, petita i tranquil·la, submergida en aquella mena de calma expectant que queda rere “un gran silenci”. Joan Margarit tenia llavors entre 7 i 8 anys i acabava d'arribar-hi procedent de Rubí seguint el pare, un arquitecte que havia passat el seu purgatori a Argelers i al penal de Santoña abans de ser admès a la direcció general de Regiones Devastadas i ser enviat a Figueres, d'on Margarit conserva pocs records, i tot seguit a la capital provincial. Vivien, els primers temps, els pares, l'àvia materna i la germana petita, en una habitació llogada a casa d'un taxista, “el senyor Martí”, a la banda de la plaça del Marquès de Camps que desembocava, salvat el pas a nivell, en els plàtans inhòspits de la Devesa, un territori salvatge idoni per jugar-hi a reproduir les caravanes de l'oest de les pel·lícules americanes. Tota la imatgeria adulta sobre l'amistat i l'amor prové d'aquell Far West infantil escenificat a les ribes del Ter.

A l'habitació del taxista, de tota manera, van estar-hi el temps just de trobar un altre allotjament, un lloc mític en la memòria de Margarit, al desè pis d'una torreta al capdamunt del carrer Nou, davant del Peninsular, des del terrat de la qual tota la Girona antiga s'estenia als seus peus. Hi va passar un parell d'anys, en aquest piset, en una estranya llibertat. Amb la mare seguint un curset de puericultura a Barcelona, el pare sempre de viatge per les “regiones devastadas” i l'àvia massa ocupada amb la petita, al nen Joan, que al segon curs havien hagut de treure dels Maristes per falta de recursos, li sobrava temps per córrer món. Sol tot el dia al carrer, sense amics, sense obligacions, va fer dues descobertes fonamentals: que la soledat no és cap càstig i que les navalles, les de can Boué en concret, són fascinants. Se'n va enamorar d'una que va acabar comprant en secret, fins que l'àvia l'hi va descobrir i la va anar a tornar. Però el mal ja estava fet: d'aquella navalla freda i sensual, “presència callada del perill”, naixeria al cap de molts anys un dels millors poemes de Margarit, “Primer amor”, que en la traducció anglesa ha merescut recentment una elogiosa plana a The Guardian.

El poeta va tornar-lo a llegir dilluns a l'Auditori de La Mercè, durant la conversa que va mantenir amb el periodista Xevi Planas per rememorar els seus anys gironins, tan importants en la seva vida perquè van coincidir amb la seva “formació com a persona”, encara que en aquell ambient de penúria, on els llums no s'encenien fins a les 6 de la tarda, Girona no podia ser sinó com “una mare trista”. Ha tornat a la ciutat on va veure per primera vegada Gilda, en l'única projecció que se'n va fer a l'Ultònia abans que el bisbe la prohibís, en molts dels seus poemes, però també al Port de la Selva, on va descobrir “la bellesa del mar” durant els quinze deies de vacances que van passar en una casa de pescadors restaurada pel pare, tan integrat ara al règim que el fill no dubta a qualificar-lo de “feixista”, i més endavant a Colera, on el poeta encara té residència.

Arquitecte de professió, Margarit es va revoltar contra el tòpic que l'ofici hagi influït en la seva poesia (“i si hagués estat metge forense, com Gottfried Benn?”), però va admetre el mestratge de José Antonio Coderch, per a qui “una casa no ha de ser feta en va, original i sumptuosa, sinó virtuosa i humil”. Així també el poema. El culte a l'originalitat, al seu parer, hauria d'estar “penalitzat per llei”, igual que la seguretat, que mai no ha format part dels dominis de l'art. Potser per això, on ha trobat més inspiració per escriure, va dir, és a la barra dels bars, fent el carajillo amb els paletes.