Ocre i cremós

Encara enlluernat per la llum del sol reflectida a les meravelloses dunes creades per Sidi Larbi Cherkaoui i María Pagés; ressonant encara els ecos àrabs i andalusos de l'evocadora música de Szymon Brzoska i Rubén Lebaniegos; admirat encara pels deu ensordidors minuts d'aplaudiments de tot el Teatre Municipal de Girona, ple (!), posat dempeus, després d'un espectacle de dansa (!!), convinc que és una tasca impossible fer justícia amb paraules a tanta bellesa, a tanta emoció com ofereix Dunas.

L'espectacle és d'una qualitat ocre i cremosa, flueix i penetra en l'ànima, inexorable, fins a commoure-la; com la sorra (del desert) llisca pel coll del rellotge i va omplint-ne la part inferior, així satura els sentits de l'espectador aquesta fusió de flamenc i dansa contemporània. Pagés és elegància, presència, és passió, és força i és humor; és espontaneïtat i candor i també, és clar, és flamenc. Larbi és existencialisme, és ingravidesa, intel·ligència i suavitat i geni creador; és excels ballarí, coreògraf, però també artista plàstic. Pagés i Larbi exploren els seus mons respectius amb avidesa, eliminen fronteres, les traspassen sense transgredir. Teles de color ocre, translúcides i elàstiques, sotmeses a contínues metamorfosis, com les dunes del desert, els fan servei per conèixer-se: es busquen, es troben i es toquen, tímids, pudorosos, i comença una hipnòtica dansa de braços, de trobada, fins que abandonen les teles, que acaben delimitant la caixa escènica i, la del fons, farà de pantalla. La màgia, present des de l'inici, es manifesta plenament quan Pagés, «la dels braços infinits», veu com aquests li creixen fins a formar l'arbre de la vida, gràcies a una impactant barreja de la seva dansa, amb la projecció de dibuixos que fa el mateix Larbi en directe amb una habilitat remarcable, fent una precisa exhibició d'ambidextrisme, sobre un vidre cobert per una pel·lícula de sorra, primer creant la il·lusió que la que dibuixa en la sorra és la ballarina; després, aprofitant la bellesa i les possibilitats del recurs, Larbi es planteja –ens planteja– tot un seguit de qüestions relatives a l'existència humana, contraposant, amb quatre traços, les teories evolucionistes i creacionistes, preguntant-se per les diferències religioses, els misteris del cicle vital i els vincles de la humanitat amb la Terra o els motius dels atemptats a les Torres Bessones. La riquesa és una qualitat present en totes les facetes de l'espectacle: riquesa estètica, riquesa artística, riquesa poètica, riquesa musical –de composició i d'interpretació–, i riquesa (i una quantitat ingent) de conceptes, dels quals Larbi i Pagés volen parlar, en què coincideixen en punts de vista, com ara la violència de gènere, la relació amb l'altre i la desorientació de l'home actual. La complexa relació de les dues cultures d'origen dels ballarins, espanyola i àrab, cristianisme i islamisme o la mal anomenada Reconquesta, també hi tenen una colpidora representació, per acabar amb una explícita imatge dels dos ballarins embolicats junts amb una tela ocre, de cintura per avall, de manera que sembla que tinguin una sola arrel, i coberts per la sorra del desert. I la resta, desbordats per l'emoció, aplaudim.