El Reial Cercle Artístic de Barcelona inaugura avui El traç lliure, una completa antològica dedicada a l'artista camprodoní Manel Surroca (1917-2007), format al París dels anys trenta al costat de Joaquim Claret, deixeble de Frederic Marès, amic del surrealista Joan Ponç i un dels fundadors del grup Lais, a principis dels anys cinquanta, amb Josep Hurtuna, Santi Surós i Ramon Rogent. Avui quasi un desconegut, probablement pel seu retorn, a mitjan anys cinquanta, al Camprodon natal, on es va retirar a pintar a la rebotiga del negoci familiar, la sabateria coneguda com can Gona, Manel Surroca pertany a la generació migpartida per la Guerra Civil que va haver d'adaptar-se a l'ambient gris de la postguerra i va acabar trobant el seu lloc en una espècie d'introspecció explosiva d'una alta càrrega onírica. El febrer de l'any passat, el Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses ja va dedicar-li una exposició d'homenatge, Calidoscopi, que ara s'amplia amb el seu redescobriment a Barcelona mentre la família, en particular la seva neboda, continua treballant en la catalogació de tota la seva obra, gran part de la qual sense datar.

El traç lliure, al·ludeix a la formació autodidacta d'un artista que va iniciar-se en l'escultura, a pesar de sentir-se fascinat per la pintura, per no haver de rivalitzar amb el seu germà petit, Anton Surroca, a qui considerava més dotat que ell amb els pinzells. Fill d'un sabater aficionat a l'aquarel·la que va encoratjar sempre la seva vocació artística, Manel Surroca Claret va rebre les primeres lliçons de pintura als dotze anys al taller de Darius Vilàs. Amb l'esclat de la guerra, però, i per evitar ser mobilitzat, va aprofitar la proximitat de la frontera i el coneixement dels camins de muntanya per fugir cap a Prats de Molló sense més pertinença que la roba que duia posada. Des d'aquí va continuar el viatge fins a París, on va demanar aixopluc al seu oncle matern, l'escultor Joaquim Claret, que vivia a Saint-Germain i va acollir-lo com a deixeble al seu taller. Durant la seva estada a París, que es prolongaria fins al final de la guerra, va alternar les classes a l'acadèmia de la Grande Chaumière amb ocupacions diverses, com ara fer de jardiner, de ballarí professional i de jugador de futbol amb l'equip del Saint-Germain. Però sobretot recordaria la visió del Guernica de Picasso al Pavelló de la República i el contacte amb els artistes de l'època, amb alguns dels quals (Derain, Denis, Utrillo, Maillol) va exposar en una col·lectiva l'any 1938.

En tornar a Catalunya, va haver d'incorporar-se al llarg servei militar de la postguerra, que va complir a la Corunya i a Lleó. Un cop llicenciat, va entrar al taller de Frederic Marès, amb qui treballaria vuit anys durant els quals va col·laborar en la restauració de les tombes reials de Santa Maria de Poblet i en el monument al general Prim del parc de la Ciutadella. El gir decisiu en la seva carrera va produir-se el 1947 i de manera tràgica: la mort sobtada del seu germà, als 25 anys, va deixar-lo tan desolat, que va retirar-se a Camprodon, on només trobaria consol pintant. Va ser llavors que va decidir preparar la seva primera exposició de pintura, a la Sala Rovira, en honor del germà. La seva obra seria aviat apreciada pel més sensible dels membres de Dau al Set, Joan Ponç, que considerava Surroca un “pintor màgic”, “impregnat del misteri de les muntanyes”. Ponç seria un dels pocs amics que continuaria visitant-lo quan ja s'havia reclòs a Camprodon, lluny dels circuits barcelonins, per pintar a la rebotiga de can Gona.