Dos esdeveniments, dissabte 26 i dimecres 30 d'abril, van servir per commemorar el Dia Internacional del Jazz. De fet, qualsevol dia és bo per celebrar aquesta música, jo diria que cada vegada que l'escoltes. És clar que si l'audició és en viu i la música de qualitat, el goig és complet.

Dissabte passat Marcel·lí Bayer, saxofonista barcelonès, va presentar el seu disc Les narrations, acompanyat pel pianista Marco Mezquida, el baixista Martín Leiton i el bateria Ramon Prats. Bayer ens va oferir una música molt ben composta i arranjada amb una interpretació excel·lent per part de tots els membres del quartet. Veritablement difícil de destacar a ningú, la qual cosa vol dir, i per a mi és un gran elogi, que en aquest cas el quartet tot ell és l'instrument.

Dimecres, el trio de base del Sunset, el Movin' Wes trio, és a dir, Cesc Adroher, guitarra; Txema Riera, orgue i Ramon Prats bateria, van acompanyar el seu convidat, el saxofonista Bill McHenry. És interessant observar que, a diferència de l'anterior concert, un grup molt ben consolidat, aquí es tractava d'uns músics, els acompanyants, que no havien tocat mai amb l'acompanyat. Per tant, prèviament cal marcar unes pautes que, per dir-ho així, ordenin tot plegat. Les pautes són el que se'n diu els standards, temes musicals coneguts per ambdues parts que faciliten, relativament, el diàleg d'un amb els altres. En resum, com el lector haurà endevinat, la cosa té un cert risc que li dóna encara més interès. No és cap retret dir que en els primers temes es va fer evident aquesta dificultat d'entesa. Però a mesura que l'actuació va avançar, l'engranatge va començar a funcionar i en els últims temes allò va ser un huracà d'inventiva i sobretot de swing, aquella particular vivència rítmica que és el que majoritàriament identifica el jazz respecte a la resta de músiques.

McHenry no toca habitualment standards en el seu repertori, que és gairebé tot ell propi. Per tant, hi havia un cert interès per veure com afrontava aquest repte imposat per les circumstàncies. La resposta del saxofonista va ser brillant, va saber en cada moment emmascarar o evidenciar amb saviesa les corresponents línies melòdiques i va encaixar correctament amb el suport que li donava el trio. Aquest, prou conegut pels assistents, va resoldre amb solvència els problemes de compatibilitat, sobretot en l'últim terç de la prestació, i van arribar tots tres a assolir un nivell d'excel·lència que els capacita per a qualsevol fita que es proposin.