Els premis Gaudí han dut a terme un valent gest de justícia històrica. Si hem de parlar de veritable renovació dels paràmetres que han marcat els darrers anys del cinema que s'ha fet a Catalunya, hem de tenir present que el màster de creació documental de la Universitat Pompeu Fabra va irrompre a l'escenari per reivindicar un model de cinema com el documental que permetia explorar altres formes d'escriptura i renovar les perspectives del cinema d'autor.

Fins ara en els premis Gaudí, el documental havia estat marginat a la subcategoria de millor pel·lícula documental, però mai havia aconseguit el reconeixement com a millor pel·lícula o la consideració dels seus autors amb el guardó al millor director.

Els quatre premis Gaudí de La Plaga –entre aquests els de millor pel·lícula i millor director– no fan una doble justícia tant al documental com a forma d'expressió, com a la trajectòria del màster de documental de creació d'on ha sorgit la pel·lícula de Neus Ballús, recollint la fructífera herència generada per noms com ara Joaquim Jordà, José Luis Guerin, Isaki Lacuesta i Mercedes Alvárez.

Els premis a La plaga són una opció arriscada perquè posa en dubte que la ficció pugui tenir sempre el patrimoni dels grans premis del territori audiovisual i perquè treu a la llum l'existència d'una opera prima feta amb sensibilitat que aporta una mirada carregada d'humanitat en un entorn que acaba essent una acurada descripció de la Catalunya actual, basada en la diversitat de cultures i llengües.

Neus Ballús ens ha ofert una pel·lícula plena de veritat i sinceritat, que explora les vides d'una gent marcades per l'inexorable pas del temps o per les seves dificultats per poder arribar a superar els obstacles que els ha generat la crisi econòmica. La plaga arriba als Gaudí després d'haver obtingut un merescut reconeixement internacional que va començar fa un any al Festival de Berlín i va consolidar-se amb la seva nominació com a millor opera prima als Premis Europeus de Cinema.

Si La plaga no ha acumulat més estatuetes en àmbits com la interpretació, la direcció artística o els efectes especials, és perquè la seva condició de documental li impedia jugar en altres àmbits secundaris on sí que han pogut triomfar els focs d'artifici de Los últimos días, dels germans Pastor, o el merescut treball interpretatiu de Nora Navas i Clara Segura en la pel·lícula de Mar Coll Tots volem el millor per a ella o de José Sacristán en l'insòlit thriller de Javier Rebollo rodat a l'Argentina, El muerto y ser feliz.