Els darrers dies, França sembla viure preocupada per saber quina és la primera dama de la República i per comprovar de quina manera el poder polític i la societat de l'espectacle mantenen inesperats vincles en comú. Mentre les relacions sentimentals de François Hollande provoquen un debat intern que va de les revistes del cor a la premsa generalista, en les llibreries franceses un llibre d'assaig convertit en best-seller aixeca fortes tempestes. El llibre és L'identité malhereuse (la identitat infeliç) i el seu autor és Alain Finkielkraut, fill d'un jueu deportat a Auschwitz i popular intel·lectual mediàtic gràcies al programa Repliques de France Culture. Finkielkraut, conegut al nostre país sobretot pel llibre La derrota del pensamiento (Anagrama, 2004), ha fet valer sempre la seva condició d'intel·lectual compromès amb el seu temps –va ser un dels primers a denunciar la neteja ètnica dels serbis a Sarajevo– malgrat que algunes de les seves idees generen ferides, sobretot quan parla de com la societat multiracial pot esdevenir una societat multiracista. Aquest argument és una de les grans qüestions que hi ha darrere L'identité malhereuse. Le Monde va considerar el llibre l'obra d'un submarí de Marine Le Pen, mentre altres han sortit en la seva defensa indicant que el seu pensament repensa el paper que ha de jugar la tradició i la identitat en un món en que l'elitisme cultural ha estat proscrit en benefici d'una societat tecnològica en què “l'esperit mercantil de la classe dominant, no ha fet més que considerar els éssers i les coses sota l'angle de la rendibilitat”.

Finkielkraut es pregunta què és avui França i arriba a la conclusió que no és més que un país amb múltiples societats, múltiples llengües, múltiples cultures i múltiples religions. A partir d'una defensa de determinats principis de la igualtat republicana, el pensador entra en un territori delicat quan planteja que les diferents cultures poden amenaçar les conquestes del republicanisme. La prohibició del vel a les escoles franceses es justifica perquè atempta contra el principi de laïcitat conquerit per la societat i lamenta que en algunes comunitats culturals integrades a la França actual es pugui qüestionar Madame Bovary per què és una novel·la que “és jutjada com a perillosament favorable a la llibertat de la dona”. Finkielkraut posa a la taula aquests arguments, mentre constata que hem arribat a la fi d'una llarga història occidental i blanca. El seu malestar neix del desig de buscar alguna cosa que permeti mantenir l'herència del passat i la possibilitat de transmetre, vol mantenir les arrels sense sentir-se esborrat per una cultura diversificada i en la qual la història és eliminada per la immediatesa.

Probablement, el problema de la seva posició radica en la seva resistència a perdre aquesta hegemonia. Un altre gran pensador francès, Jean Luc Nancy, va afirmar fa uns anys que el gran error de la societat francesa es troba en la idea que s'han d'intentar polítiques de integració per a l'altre. Nancy considera que l'altre no s'ha d'integrar sinó que ha de ser admès com a intrús, que l'estranger s'ha de comportar com a estranger i que l'heterogeneïtat de les cultures és una qüestió de respecte fonamental per comprendre la llibertat de les idees. Nancy és molt més precís quan, a diferència de Finkielkraut, no lamenta allò perdut i proposa interrogants, de complicada solució però que obren perspectives: com podem pensar l'altre més enllà dels models d'integració que conviuen a les nostres societats? L'altre és un intrús que hem d'admetre i amb el qual hem de saber conviure des del respecte mutu. França, com tots els països i els Estats europeus, és un conglomerat de pobles i cultures que volen viure junts.