Música

Crítica

música

Incògnites del Misteri

Es van viure profunds moments de benaurança, beutat i beatitud, aquest diumenge a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, ja que el barroc i el violí resulten en una combinació tan natural com instintiva: una música capaç de travessar quànticament els porus de la pell i endinsar-se carnosament i amb voluptuositat a l’ànima de qui l’escolta i la creu.

Es tractava, a més, d’un programa singular, amb les Sonates del Misteri de Heinrich Ignaz Franz von Biber, desenrotllades per Gli Incogniti, una agrupació amb seu a París i fundada per la violinista francesa Amandine Beyer –qui era, evidentment, la solista, a part de fer igualment de directora. La concertista d’Ais de Provença va començar per dirigir-se a la platea de forma amena, amb un castellà molt correcte, anunciant que, degut a la seva extensió, no es faria la integral de les 15 sonates biberianes, sinó una selecció de 10.

Va explicar encara que usaria quatre violins i que a vegades faria falta entonar-los adequadament, ja que el compositor va emprar com a recurs la scordatura: un sistema d’afinacions diverses, algunes “estranyes i esotèriques”, amb l’objectiu d’expressar i evocar diferents sentiments, particularment els joiosos, dolorits i gloriosos. Les sonates, també anomenades “del Rosari”, “dels Gravats de Coure” o fins i tot senzillament “Bíbliques” estan inspirades en escenes de la biografia de Crist, recruant, per tant, una musicalitat espiritual i devocional, a la vegada que enigmàtica i mistèrica, que apel·la a la transcendència i la reflexió, actuant també com una reflexologia miraculosament hipnòtica i abduïdora. Recordem que el compositor austro-bohemi va viure en el segle XVII, sovint anomenat “el primer barroc”, un període de fèrtil efervescència, innovació i imaginació.

Acompanyada per quatre dels Incogniti (nom adoptat d’un cercle literari del Seicento venecià), que estiraven competentment el baix continu amb dues tiorbes, dos teclats i un violó de gamba, Beyer va exonerar Biber amb un virtuosisme libèrrim i desencadenat, quasi demiúrgic. Encara que naturalment gentils, les magistrals filigranes pròfugues i les cadències levitants convocaven a una remissió catàrtica i a un desig de transcendència, fent esclatar vaporosos sospirs d’oxitocina en els espectadors.

Desgranada per Amandine amb intrínseca sensibilitat lírica, aquesta gran bellesa va nodrir moments absolutament estel·lars, com l’adagio de la Sonata X o l’ària-giga de la XIV, entre d’altres. Evidentment, també no va deixar indiferent a ningú el solo de la Passacaglia final, emmarcat escènicament pel previ abandonament de l’escenari, gradual i silent, dels restants instrumentistes: un autèntic prodigi i encanteri, un instant esplendorós i extàtic d’anhel espiritual i de magna invocació dels secrets del cosmos.

El públic no omplia del tot la sala, però eren melòmans indefectibles i entusiastes, com va atestar la clamorosa ovació, obligant l’ensemble a la repetició d’un fragment de l’opus com a propina, arribant quasi a les dues hores de durada. Naturalment, l’avinentesa no es podrà repetir aviat, però no tot està perdut: podem capitalitzar del disc que Amandine i els seus Incogniti van gravar amb les Sonates del Rosari al complet, llençat l’any passat pel prestigiós segell Harmonia Mundi. I no és cap misteri ni incògnita desxifrar a quines plataformes es podrà –fàcilment– trobar.

Amandine Beyer & Gli Incogniti
Auditori de Girona, 28 d’abril


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.