Llibres

Tot el que cal saber de la rajola catalana

La rajola decorada catalana té un caràcter propi

Funcional i de bellesa artesanal, aporta informació d’època

Josep Antoni Cerdà ofereix la història d’aquest element en el llibre ‘La rajola catalana’

Als amants dels dolços, el terme rajola els remet a la xocolata, però abans, molt abans, ja designava una peça de ceràmica o altres materials per als acabats de paviments, parets i sotabalcons i per guarnir tota mena d’espais. Les primeres rajoles vidriades són del tercer mil·lenni abans de Crist, a Egipte. A Catalunya, les primeres daten de mitjan segle XII. Encara se’n fan. Tot i que els museus no solen tenir clar com catalogar-les i mostrar-les, són peces de col·leccionista i tenen un destacat valor artístic i documental. N’hi ha moltes de dedicades als oficis, altres formen grans murals, altres serveixen per posar noms a edificis o orientar el caminant... Una exposició espontània es pot veure al Camí dels Degotalls, al monestir de Montserrat, amb tot de majòliques evocadores de diverses advocacions marianes que es van construir com a ofrenes des de localitats de tot el territori català.

De tot plegat i molt més en parla Josep Antoni Cerdà en el llibre La rajola catalana, un volum ple de fotografies i editat amb paper de qualitat publicat per Brau. Un estudi molt recomanable sobre el món de la rajoleria decorada catalana, dins la col·lecció Eines i Feines, que, sempre dins de l’àmbit català, té una dotzena llarga de títols dedicats als vestits populars, el vidre, el moble, els instruments de música tradicionals, la terrissa...

En el cas de La rajola catalana, després d’una introducció general i un breu repàs històric, l’obra se centra en els diversos tipus i usos de rajola decorativa: la rajola pintada plana o rajola de València (origen, procés d’elaboració, formes, mides, colors de la decoració...), la rajola de mostra (amb especial atenció als motius més populars), la rajola informativa (amb usos pràctics), la dels oficis, els plafons de temàtica religiosa (quadres de sants, estacions del viacrucis, frontals d’altar) i els plafons de temàtica laica (escenes bèl·liques, caceres...). Cerdà explica les particularitats de cada tipus i els seus diversos usos (per a paviments, arrambadors, sotabalcons, aplicades a l’arquitectura, publicitàries...), continua amb un cop d’ull als grans conjunts de rajola que encara es conserven i acaba amb l’anàlisi d’aquest art en clau contemporània (col·leccionisme, maneres d’exhibir les rajoles, recomposició de plafons...).

Josep Antoni Cerdà i Mellado (1961) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona, diploma d’estudis avançats i màster en arqueologia medieval. És membre del Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història (Mataró), de la junta directiva de l’Associació Catalana de Ceràmica, de l’Asociación de Ceramología i de la Societat Catalana de Genealogia i Heràldica. A més, dirigeix la revista Butlletí Informatiu de Ceràmica.

Tot i que en el passat se’n feia més ús, avui encara hi ha artesans que fan rajoles, sobretot per encàrrec. “Hi ha tallers artesanals que procuren fer-les de la manera més semblant possible a les originals, però amb una marca o segell al revers per tal d’evitar usos fraudulents. Altres tallers usen rajoles industrials, que són fàcils de distingir de les rajoles antigues. Hi ha, però, força còpies i falsificacions fetes durant tot el decurs del segle XX. Algunes d’aquestes rajoles, falses o còpies, són difícils de detectar”, alerta Cerdà.

La varietat de materials, formats i, és clar, decoracions és molt àmplia. “Les rajoles destinades a paviment haurien de ser més gruixudes. No sempre ha estat així. Les rajoles esmaltades i pintades no eren gaire aptes per posar-les a terra, com a paviments. La pasta amb què estaven fetes patia molt amb la humitat i amb el frec de les soles de les sabates. Perdien fàcilment la capa de vernís. Les rajoles bastes, de color vermell i sense vernís, eren molt més resistents.”

“Més del 90% de les rajoles catalanes que coneixem són rajoles barcelonines. Fora de Barcelona tan sols consta l’elaboració de rajola pintada a Reus. La rajola esmaltada i pintada catalana va rebre el nom de rajola de València perquè durant gairebé tot el segle XV aquest tipus de rajola procedia de Manises. Era la manera de diferenciar-les de la resta de rajoles, és a dir, de les rajoles bastes. Avui encara utilitzem noms de ciutats per diferenciar determinades maneres de produir algun producte, com ara salsitxes de Frankfurt, panets de Viena…, encara que estiguin fetes a Barcelona”, explica Cerdà sobre la procedència. I què les diferencia? “Les rajoles catalanes esmaltades i pintades se solen distingir de les rajoles fetes en altres ciutats per les mides [solen fer 13,5 x 13,5 cm] i pels motius decoratius. La producció catalana més original correspon a les rajoles anomenades d’oficis.”

Les primeres rajoles vidriades es van fer a Egipte el tercer mil·lenni abans de Crist. Amb el pas dels segles se n’han fet a Itàlia, l’Estat espanyol, Portugal, al nord d’Àfrica... “Depèn de les èpoques, però també n’hi ha de fetes en terres occitanes, als Països Baixos (Delft), a Mèxic (Puebla), a Turquia (Iznik)... Al segle XIX se’n van fer moltes a diversos llocs del Regne Unit.”

El Modernisme també en va fer servir, no amb el propòsit de mostrar oficis, escenes bèl·liques, religioses, indicadors..., però sí ornamentals, amb sanefes vegetals. “També hi ha plafons de rajoles pintades durant el noucentisme. Encara no són prou valorades, però això hauria de canviar. Molts col·leccionistes valoren les rajoles pintades, no pel component estètic o històric, sinó per la seva antiguitat. Les més valorades són les del segle XVII, per bé que moltes de les rajoles del segle XVII són del XVIII, i moltes de les rajoles considerades del XVIII són del XIX...”

Tenen un valor historicoartístic innegable, però els museus les tenen als magatzems. “Fa temps que ha decaigut molt l’afició pel col·leccionisme de rajoles pintades. Ara es recuperen moltes rajoles hidràuliques. Pel que fa als museus, desconeixen les possibilitats didàctiques de les rajoles pintades. No saben com inserir-les en els discursos museogràfics. Potser es podrien assessorar una mica”, suggereix l’autor, que no es considera un estudiós de les rajoles, “sinó de la producció de pisa catalana, en general, tant de les rajoles pintades com de la vaixella o de la pisa farmacèutica”.

Durant més de 25 anys ha preparat una tesi sobre els escudellers (i rajolers) barcelonins dels segles XV al XIX. “La meva afició arrenca dels meus inicis com a arqueòleg. Em vaig dedicar a classificar i estudiar la ceràmica medieval i moderna que apareixia a les excavacions fetes a la meva ciutat, Mataró. Va ser molt important la troballa d’un dipòsit a la plaça Gran de Mataró que contenia prop de mil peces de ceràmica catalana del segle XVII. Aquí es pot dir que va començar el meu interès per la pisa catalana, i també per la rajola pintada”, conclou Cerdà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.