Plom, sida i diversió

“Des del moment en què escrivia el guió sabia que el clima seria un personatge més de la pel·lícula”, diu Manu Gómez, guionista i director d’ Érase una vez en Euskadi , que arriba avui als cinemes. El film es va presentar al passat Festival de Sant Sebastià i s’afegeix a les produccions recents que aborden el conflicte basc: Maixabel, Patria, Fe de etarras... En una entrevista a El Punt Avui, el cineasta reconeix la influència del clima en l’ànima dels bascos: “La pluja marca molt. Determina si els nens poden jugar o no, si passaran les tardes en passadissos, inventant-se jocs... També és una metàfora. Així era i així és, per això tenim un país tan verd.”

Nascut a Mondragón (en basc, Arrasate) el 1973, no és casualitat que Manu Gómez ambienti el film en l’estiu de 1985 amb quatre nens protagonistes que tenen 12 anys i passen les vacances en un poble basc marcat per esdeveniments convulsos. “Tot i que no s’esmenta, gran part de la pel·lícula està rodada al meu poble natal –explica–. Parlo de la meva infantesa i la dels meus amics en un marc molt particular, en què el terrorisme, els anomenats «anys del plom», estava en ple auge, i també hi havia l’heroïna, el punk, la sida... Era un escenari prou desitjable per tornar-hi tant de temps després.”

El títol homenatja Hi havia una vegada a Amèrica, de Sergio Leone, també és “una història d’amistat en un entorn bastant violent.” No estalvia drames i moments durs, però la pel·lícula té també un toc d’alegria. “Tant amb el guió com amb la fotografia i els decorats, volia fer un homenatge a la infantesa –comenta el director–. Una pel·lícula com la vida mateixa té drama i comèdia, van de bracet.” No vol denunciar culpables, ni simplificar: “No he volgut fer maniqueisme ni punyir les ferides. Simplement, quan comences a explicar les coses des del punt de vista dels nens, hi ha coses que per a ells són més importants que els esdeveniments que ens preocupen als adults.”Manu Gómez viu a Madrid i cada vegada que visita Euskadi és conscient del canvi que ha viscut el País Basc amb una dècada sense violència. “A les ciutats es vivia d’una altra manera, però a Mondragón era diferent: pràcticament hi havia una manifestació setmanal de suport als presos, qualsevol manifestació acabava a pilotades... Això que va acabar formant part de la quotidianitat nostra ja no existeix des de fa molt de temps, i es respira un ambient molt més agradable, afortunadament. La gent és més amable.”