Necrològiques

TOT RECORDANT

Conxa Pérez, ‘anarquia, igualtat i felicitat’

Fa deu anys ens va deixar una de les anarquistes de la CNT més conegudes i perseguides a Catalunya

Conxa Pérez Collado (Barcelona, 1915) ens va deixar just fa deu anys, quan en tenia 98. Va ser una de les conegudes com Dones del 36, grup que va impulsar ella mateixa per recuperar la memòria de moltes activistes que van lluitar per la República i contra el franquisme. Ho va fer com a membre de les organitzacions anarquistes de la CNT i la CGT.

Va néixer en una família obrera a Barcelona el 17 d’octubre de 1915, al barri de les Corts, i era la tercera de sis germans, fills de dues mares diferents. El seu pare, Juan Pérez Güell, ja havia passat per la presó per les seva militància anarquista. Tot i patir la repressió de ben petita, va seguir els passos del seu pare quan tot just era una adolescent, en plena ebullició de l’anarquisme i les idees de Bakunin, sobretot a Barcelona.

Tot just proclamada la República, va abandonar el taller d’arts gràfiques en què treballava per participar activament en les activitats de l’Ateneu Faros i de l’Ateneu Agrupació Humanitat, del qual va formar part de les seves Joventuts Llibertàries. En una entrevista el 2009 a El Punt Avui, Pérez va rememorar els temps en què va esdevenir una militant activa de l’anarquisme català: “Volíem la igualtat, la felicitat i la llibertat en uns temps realment molt difícils.”

Va ser als ateneus dels anys trenta on l’activista va llegir i va debatre amb altres companys els escrits clàssics dels grans pensadors del moviment. El 1933 va ser detinguda i empresonada pel fet de portar una pistola amagada al pit quan es trobava en un piquet davant d’una fàbrica. Abans d’esclatar la Guerra Civil va ingressar en el Comitè Revolucionari de les Corts, conegut com l’Ateneu Racionalista Humanitat, on van fer les primeres barricades i van començar a preparar la defensa militar després del cop d’estat del 36 a Madrid.

Durant els primers dies de la guerra, va col·laborar activament en l’assalt a la caserna de Pedralbes i en la presa d’un convent de monges. També va formar part del grup armat conegut com Els Aguilons de les Corts, al costat d’un centenar de soldats, del qual només mitja dotzena eren dones.

Va lluitar com a miliciana al front de l’Aragó, va treballar en una fàbrica d’armaments a Barcelona i va ser ferida en una emboscada a la plaça Catalunya. Ella mateixa recordaria a partir d’aquell dia que se li va quedar un fragment de bala allotjat en una cama durant molts anys.

El desembre de 1938 va abandonar Barcelona i, en creuar la frontera, va ser ingressada en el conegut camp de refugiats d’Argelers, al costat d’altres centenars d’exiliats del país. “Va ser el més dur que vaig viure, aquell temps al camp, i el temor que em portessin després a la Bota.” Més tard va treballar com a infermera voluntària i va conèixer el metge madrileny Isidoro Alonso, un militant socialista que durant un temps va ser la seva parella.

El setembre de 1942 va tornar a Barcelona, on, com que no podia mantenir-lo, va haver de deixar el seu fill en acollida en un orfenat. Una família d’origen jueu per a la qual va treballar com a treballadora domèstica va ajudar-la a demostrar davant les autoritats que cobrava un sou. Això li va permetre recuperar la custòdia del menor.

A Barcelona es va retrobar amb un antic company de l’Ateneu Fars, Maurici Palau, que havia passat quatre anys a la presó, i van iniciar una relació sentimental que va durar 30 anys i amb el qual va mantenir la seva lluita contra el règim.

Van muntar una parada al mercat de Sant Antoni, on venien bijuteria i roba interior que feien ells mateixos i que va servir com lloc de trobada d’històrics anarquistes i de joves que s’apuntaven a la causa. Després de la mort de Franco, va participar en l’organització de les primeres associacions de veïns i en el ressorgiment de la CNT.

El 1997 va formar part del grup de fundadores de l’associació Dones del 36. Mai va deixar de creure en els seus ideals, pels quals havia lluitat abans i durant la guerra: “La revolució es va construint cada dia i a cada pas. Els joves no s’han de desanimar: això és llarg, i cal aprofitar les oportunitats del futur.” No va perdonar mai el franquisme per les dècades i dècades de repressió. “Les coses que ens van fer queden sempre aquí, dins el cor.” No va abandonar mai les idees anarquistes, però creia que el seu moviment compartia objectius amb altres grups representats a Dones del 36: “Anarquistes i comunistes som tots revolucionaris i volem la igualtat per a tothom.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.