L'afer entre el ministre de l'Interior i el director de l'Oficina Antifrau sacseja, un cop més, la vida política just abans d'unes eleccions. A falta que apareguin altres gravacions o filtracions –fet no gens descartable en un sector tan avesat a gravar-se tot mútuament– no sembla que fins ara els dos implicats hagin comès cap delicte punible segons el Codi Penal. Una altra cosa és la seva responsabilitat política, credibilitat i el temps que triguin a dimitir; que ja està sent massa, perquè els hauria de caure la car de vergonya. Deixant de banda la vilesa que implica lluitar contra l'independentisme buscant draps bruts i intentant desacreditar les famílies dels líders polítics, la conversa només implica intencions i, si no va derivar en cap investigació o seguiment de cap persona per part de la policia no els seria imputable cap delicte de malbaratament de cabals públics o de prevaricació. Sí que es pot considerar malversar fons públics fer investigar algú del qual no hi ha cap indici que delinqueixi, només per la seva militància independentista. I una altra cosa serà si la vinculació que De Alfonso fa de la divulgació de la conversa amb les investigacions de finançament irregular al PSC acaba als tribunals. Fan bé, els socialistes, de denunciar-ho.

El diccionari defineix víctima com la persona “que sofreix algun dany, especialment la mort, a causa d'una violència o un esdeveniment malaurat”. Fernández Díaz hauria de saber que dues paraules més avall es defineix victimisme com l'“actitud d'atribuir-se el paper de víctima”, que és exactament el que ha fet. Sent ell ministre es van airejar informes policials sense autor per empastifar Mas i Trias a pocs dies de les eleccions. El mateix Fernández que havia negat que atiés la persecució sobre els polítics independentistes, va haver de sentir-se en la gravació fent exactament això. L'escàndol és doble, pel fet i per qui l'ha protagonitzat, i només recordar a Fernández que escandalitzar és “ofendre els sentiments morals i la consciència amb alguna acció blasmable”.