Escriptors

Hi ha una cosa que Aristòtil (disculpin) va detectar en la humana manera d'argumentar: tenim tendència a jutjar un argument en funció de la reputació de qui el fa. En aquest cas, Aristòtil parlaria de raonament per ethos. Si una afirmació l'ha fet un que té simpatia per la dreta, l'opinió es considera de dretes. Si un reputat esquerranós fa una afirmació contundent, es dóna per fet que la idea és d'esquerres. Ara, Aristòtil feia notar que també s'hauria de poder argumentar per logos, és a dir, racionalment. A Juli Cèsar, Shakespeare il·lustra magistralment el binomi emoció/raó. Davant del cadàver de Cèsar, Brutus explica (en prosa) per què van haver d'assassinar el dictador amb raonaments impecables. Quan Brutus marxa, l'astut Marc Antoni pren la paraula (en vers) i a còpia d'ethos, d'arguments emotius, aconsegueix enardir la massa que es gira contra Brutus, proclama Marc Antoni un home virtuós, i a Cèsar un patriota excels. Els ecos de la mort de García Márquez fan pensar, aquests dies, en l'apropiació política que sol condicionar la recepció d'un escriptor. A Carlos Barral, en ple auge del realisme social, no li va semblar que valgués la pena publicar el realisme caribeny de Cien años de soledad. Paradoxalment, Gabo, en les simpaties polítiques, va mantenir una lleialtat sense fissura als Castros i companyia. A l'altra banda, el seu examic Vargas Llosa ha estat sempre a favor dels valors de les Thatcher i companyia. Sobre les opinions d'un i altre han pesat els arguments per ethos, però com que tots dos han estat tocats per una prodigiosa capacitat narrativa els lectors –per una vegada– no s'han deixat arrossegar pel pensament emotiu i han llegit els seus llibres amb el logos de la literatura. D'esquerres? De dretes? Amics? Enemics? Escriptors! Semblaria lògic pensar que l'escriptor té l'última paraula, però els lectors tenen sempre la següent i decideixen qui paga la pena llegir i qui no. I, com sempre, el temps posa tothom al seu lloc.