Opinió

Cop d'estat: el concepte

Ni Ítaca ni Las Vegas, la primera funció d'un govern és la preservació de l'ordre públic. Sense això qualsevol estratègia nacional, qualsevol projecte de futur resulten implantejables.

Un dia d'estiu de l'any 2006 un batalló de sindicalistes d'Iberia van ocupar pistes de l'aeroport del Prat, sense poder al·legar ignorància de la situació de perill que estaven creant, i es van haver de cancel·lar 544 vols, més de la meitat, en plena operació sortida. El juny del 2011 una trepa de dos mil presumptes indignats van assetjar el Parlament de Catalunya amb la declarada intenció d'impedir la seva activitat (“Parlament tancat per revolució”, deia una imaginativa pancarta). Dijous passat una vaga general convocada pels sindicats espanyols va servir de cobertura i justificació a un episodi de violència contra el comerç, la circulació i l'espai públic de Barcelona –l'alcaldia va valorar en més de mig milió d'euros els danys causats, només, en mobiliari urbà–, i encara és hora que cap dels convocants se senti en l'obligació de deixar clara la línia que els separa dels vàndals.

Ara imaginem que tres situacions d'aquesta envergadura es concentren en un mateix dia: el col·lapse estarà servit. Aquesta collita roja és fruit de la deriva experimentada els últims temps en l'ecosistema polític català. El sentiment d'indefensió provocat en els ciutadans avança de manera directament proporcional a la inoperància de la llei, la deslegitimació de les institucions i el descrèdit de l'autoritat.

Curzio Malaparte afirmava l'any 1931 que perquè triomfi un cop d'estat només cal “un miler de tècnics” organitzats a fi d'anul·lar el funcionament de l'Estat i la correcta comprensió dels fets per part de la població. Si algú no n'està organitzant un a Catalunya ara mateix, en té tots els ingredients a la seva disposició, i la recepta és fàcil d'aconseguir. Tampoc no cal pensar que el galifardeu que practica el deport de cremar contenidors en té gaire idea, del que està fent, ni el babau amb Iphone que el filma amb fruïció, ni l'ampli sector ploramiques de la societat civil que cau en la trampa de filosofar sobre les causes de la violència per relativitzar-ne els efectes, ni molts responsables intel·lectuals que es recreen en la perspectiva de l'abisme; però tots plegats demostren als catalans que els convé tornar a agafar el timó abans que els pirates o els corsaris, tant se val, ens enfonsin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.