LA TRIBUNA
La natalitat, un bé social?
Cal que les dones no es deixin atrapar en els antics i exigents models de ‘perfecció'
Cada cop es produeixen menys naixements a casa nostra, tal com mostren les xifres; un toc d'alerta, un perllongat avís que quelcom greu està succeint en el cor mateix de les nostres societats. Quelcom que limita o anul·la el desig, ben natural, de ser mares o pares. Un fenomen, barreja de factors diversos que inclouen decisions personals i polítiques públiques, càlculs demogràfics i mesures restrictives respecte a les pensions futures.
Alguns d'aquests factors ens són ben familiars. Tenir o no tenir fills, i quan es planteja sovint com una dolorosa disjuntiva, un ocult drama personal que, tant si s'opta pel sí com pel no, deixa restes de malestar sobretot en les dones joves. Elles s'encaren a les demandes d'un mercat laboral cada cop més dur i inestable, que exigeix cada vegada més per oferir cada vegada menys. Un mercat que no vol saber-ne res, de les complicacions de la vida quotidiana, de les tasques de la cura i de la criança. Mentrestant, elles veuen escolar-se els anys més fructífers tant per al treball com per a la maternitat. Saben bé que, malgrat els progressos d'alguns homes en les tasques de la llar i la cura, elles carregaran, com també ens diuen les xifres, el gros d'aquestes feines invisibles i no valorades. Ells no han canviat tant com caldria.
S'hi sumen d'altra banda exigències més subtils. Continua funcionant, d'amagatotis, el model de mare –entregada als seus fills i a la llar com a paradigma del que es “una dona”–. L'àngel de la llar (que tan bé ens va descriure fa anys Maria Aurèlia Capmany) no ha desaparegut. Senzillament l'àngel ha estudiat, té una feina exigent o en busca, i desitja ser lliure. Alhora, com tothom, vol ser estimada. I sovint, ho diuen elles en confiança, desitja tenir fills. Enfront d'aquestes tensions que les dones joves viuen sovint com a qüestions ben personals, com a difícilment resolubles, en algun moment, elles acaben decidint. Algunes tiren endavant i tenen un fill, com a molt, dos. D'altres ho ajornen tant que acaben no tenint-ne…
Retorn a velles essències
Val a dir que, d'altra banda, alguns missatges socials sobre la mater-paternitat no ajuden a triar en llibertat. Són discursos i propostes que van en la direcció d'augmentar, fins gairebé a l'infinit, les tasques de l'àngel de la llar o de la mare perfecta. Alletar fins als dos anys (quan els permisos ja estan acabats de fa temps), no separar-se dels fills ni per enviar-los a la llar d'infants, fins i tot fer l'escola a casa, són tendències que, malgrat que vénen d'altres països i cultures, van obrint-se camí coincidint amb l'escassetat de llocs de treball. Alguns creuen que seria bo que les dones tornessin allà d'on mai haurien hagut de marxar. La mística de la feminitat i de la maternitat amb arrels poderoses a la nostra cultura també, pot rebrotar si les circumstàncies laborals empitjoren. Si així fos, el cost social fóra enorme. La pèrdua de recursos humans, de creativitat, de propostes socials alternatives pot derivar-se del retorn a les velles essències disfressades, això sí, de “naturalisme”, “biologisme” o “ecologisme”.
Hi ha maneres de canviar aquesta situació. Cal dedicar recursos –ben al revés del que es fa– a polítiques públiques que afavoreixen la compaginació entre la criança i el treball, com s'ha fet a molts països on han augmentat notablement la taxa de naixements i han allunyat la falsa solució de les retallades de pensions. Cal, també, que els homes facin seva la tasca de la vida quotidiana. Que la igualtat arribi a la llar i a la cura. Cal que les empreses es comprometin a donar oportunitats a la gran formació de les dones actuals i permetin el desenvolupament dels nous talents femenins per construir un futur més creatiu. I cal que les dones no es deixin atrapar en els antics i exigents models de perfecció que tantes culpes generen.
Si considerem que tenir fills és un bé social, cal que la societat i les polítiques col·laborin en la tasca, de forma que homes i dones puguin triar en llibertat.
