Vaig llegir fa dies que hi havia el projecte d’instal·lar, a Tàrrega, un monument als Països Catalans, obra d’Andreu Alfaro. Que ho havia aprovat l’ajuntament, però que després hi havia hagut discussions sobre l’emplaçament i veus disconformes a dedicar uns diners a aquesta iniciativa.

No sé la situació en aquest moment, i si en parlo és “des de fora”, respectant el dret de la gent de Tàrrega a prendre les decisions que considerin més convenients. El tema, però, té un interès general, per diversos motius.

En primer lloc, Andreu Alfaro és un dels grans escultors actuals dels Països Catalans, amb fama a l’estranger. És nascut a València, però no és un artista gens “levantino”, ja m’enteneu. La seva obra –almenys la que jo en conec– no té cap caire tòpic, perquè sembla arrelada, no pas en la comoditat de conservar, sinó en una enèrgica voluntat de construir de nou. Que en una ciutat de Catalunya –Tàrrega o on sigui– s’alci un monument als Països Catalans fet per un valencià seria ben significatiu.

Quant al cost d’un monument, suposo que es plantegen les opinions i contraopinions de sempre al voltant dels conceptes de “prestigi” i d’“utilitat”. ¿Què és més prestigiós, què dóna més nom a una ciutat, un monument, un premi literari, una font lluminosa a la plaça, etc.? ¿Quantes necessitats té un poble –l’asfaltat d’un carrer...– i quina necessitat té d’un monument? És una polèmica que neix sempre que no és visible la utilitat immediata d’un projecte. Llegeixo avui mateix que l’ajuntament de Tàrrega ha iniciat un expedient per a declarar monument artístico-històric uns jaciments arqueològics, el Castell del Mor i el Castell de Tàrrega.

Se sol considerar públicament que és un fet positiu que no desapareguin testimonis del passat; un cert pudor cultural fa que fins i tot els utilitaristes radicals no es vegin amb cor d’oposar-s’hi. No passa el mateix amb les obres que podrien ser testimonis del present de cara al futur. Davant les coses antigues sol haver-hi almenys respecte, encara que hi manqui la comprensió; les iniciatives contemporànies no compten, sovint, amb cap d’aquests dos suports.

Catalunya és una terra rica en monuments antics: ermites, monestirs, palaus, drassanes, catedrals, aqüeductes, i fixem-nos que aquest art conservat és sempre utilitari: eren construccions que feien una funció, i moltes encara la fan. Tenim, en canvi, molt pocs monuments moderns del tipus estàtua, escultura, etc. És a dir, monuments no tan “pràctics” com “expressius”. Si ens comparem amb altres nacions, tenim poques estàtues eqüestres de reis o de militars catalans, pocs monuments commemoratius de fets de la nostra història, etc. És la conseqüència d’una manca de poder polític propi, d’una estructura d’Estat. Sóc favorable, doncs, a omplir aquest buit monumental, que vol dir omplir un buit en la nostra consciència d’identitat. Si s’accepta que això és una “necessitat”, d’on surten els diners per a un monument als Països Catalans, on s’instal·la i d’altres aspectes pràctics no són tan difícils de resoldre amb una mica d’imaginació i de bona voluntat.