Les estadístiques no sempre ens ajuden a entendre una situació. Si una persona guanya 1.000 euros i el seu veí en guanya 100.000, la mitjana matemàtica és de 50.500 euros, però la realitat social és que hi ha una persona molt pobra i una molt rica, relativament. Sembla que hem sortit de la crisi que començà als Estat Units la tardor del 2007 i les estadístiques marquen un creixement del producte interior brut (PIB) que oscil·la entre el 2 i el 3%. Però l'observació de la nostra realitat social ens diu que aquesta major riquesa està desigualment repartida. Els qui tenien més diners en tenen més, mentre que els pobres es queden tal com estaven o en tot cas la seva renda queda per sota del creixement global.

Els economistes i els polítics tenen, avui dia, dos problemes prioritaris. El primer és el d'aconseguir un bon creixement econòmic. El segon és el de buscar un repartiment just, que vol dir que el creixement –si n'hi ha– afecti tothom d'una forma similar. Davant d'aquesta situació es presenta un bon exemple de lluita de classes. Els empresaris i les organitzacions patronals recomanen als treballadors més formació, més rendiment a l'empresa i més productivitat, de manera que l'empresa guanyi més i es puguin augmentar els salaris. Els treballadors són conscients que els empresaris no han retallat cap de les seves despeses en temps de crisi i que es preparen per guanyar més diners aquest any que el passat.

La lluita de classes té repercussions negatives sobre les dues parts. Els obrers, que veuen i que viuen aquestes desigualtats econòmiques, ja parlen de vaga general, amb la qual encara empitjorarem les coses, ja que aquesta crea ràbia en els empresaris i en els obrers que la segueixen i que deixen de cobrar el salari mentre no treballen.

L'única solució bàsica a aquest enfrontament és que empresaris i treballadors siguin uns sants, d'aquells que salven un paleta que cau d'una bastida. Els anarquistes creuen possible aquesta santedat i els anticapitalistes voldrien regirar-ho tot, de manera que es canviessin els papers dels protagonistes. L'única solució vàlida la trobem en un govern que tingui molta mà esquerra i en una societat civil que doni suport a les mesures correctes del govern i que s'oposi a les accions traumàtiques d'empresaris i treballadors.

La desigualtat econòmica augmenta entre els pobres i els rics. La senyora Patricia Botín, del Santander, i Florentino Pérez, d'ACS, s'allunyen cada cop més dels miserables. Se'ls hauria de demanar més sentit social i més generositat. Per què no creen una obra social com fa La Caixa?

Demano molt: un govern millor, una classe obrera més qualificada, una societat civil amb més cultura. Ja sé que és demanar massa, però s'ha aconseguit alguna vegada, com després de la Segona Guerra Mundial, quan les desigualtats es reduïren en un període excepcional. ¿Tan rucs som que no som capaços de fer les coses ben fetes en un període sense guerres, en el qual l'extrema dreta i l'extrema esquerra pugen? Tot per culpa d'uns governs que pensen més en ells que en els ciutadans que governen, uns empresaris i uns sindicats obrers massa encarcarats en les seves posicions i una societat que només pensa en una conducta ètica quan el jugador de l'equip contrari dona una puntada de peu al genoll del seu jugador preferit.