Al començament de Barcelona nit d'hivern, uns personatges comenten que poden veure la pel·lícula Love actually. La referència pot semblar banal, però amaga el model de comèdia cap al qual Dani de la Orden vol remetre amb la seva continuació de l'èxit de Barcelona nit d'estiu. Love Actually (2003) és una pel·lícula anglesa on s'expliquen diferents històries d'amor que tenen lloc abans de Nadal. Barcelona nit d'hivern és un relat col·lectiu que explica un seguit d'històries d'amor al voltant de la nit de Reis. Dani de la Orden reprèn alguns dels personatges de la seva primera part amb molt d'èxit i ens els presenta en altres situacions. Així, la parella formada per la Laura i en Carles ja han tingut el seu fill, ara es discuteixen i marxen cap a Madrid. El personatge d'en Jordi –Àlex Moner–, que descobria la seva homosexualitat, té un paper discret i forma part d'una família que un dia descobreix que l'àvia era l'amant de la tieta. L'Oriol i l'Adrián continuaran a tot drap i faran un trio amb una venedora. Al costat d'aquests personatges hi ha un rei ros que s'escapa de la carrossa i travessa Barcelona amb companyia d'una fotògrafa mallorquina o una noia francesa que busca algun punt amb el seu passat. També hi ha l'Oscar, que fa una aposta i haurà de tenir una relació sexual d'una nit sense compromís. El director Dani de la Orden juga amb el mateix model de comèdia amable sobre una col·lectivitat que a la nit de Reis busca hipotètics nous horitzons vitals.

En la seva estructura hi ha situacions que poden resultar entranyables, com el moment en què la iaia –Montserrat Carulla– confessa que sempre ha estimat la tieta –Asunción Balaguer– davant d'una família carregada de complexos. Altres moments resulten forçats, com l'escena en què el rei ros decideix abandonar la cavalcada perquè ha vist un vell amor, però en canvi funciona quan passeja perdut amb la disfressa per la ciutat. Altres no acaben d'anar més enllà de les solucions més estereotipades de guió, com quan el jove que ha decidit no enamorar-se acaba declarant-se a la pastisseria envoltat de tortells dels Reis, o l'escena del part fortuït de la cunyada madrilenya. Dani de la Orden té una certa solvència en el treball amb els actors, construeix algunes històries que tenen certa emotivitat, però massa sovint provoca la sensació que el seu retrat amable de l'amor en la Barcelona actual està molt preocupat per trobar receptes que funcionin i que agradin. Al final, la Barcelona descrita acaba essent un paradís artificial situat a les antípodes de la Barcelona real.