Llort ha explicat en més d'una ocasió que si va arribar a la novel·la negra va ésser per casualitat, perquè Sebastià Bennasar va incloure el 2011 a l'antologia de novel·la negra catalana Pot semblar un accident (Meteora) la seva novel·la Trenta-dos morts i un home cansat (Rosa dels Vents, 2004). I d'aquesta manera començà tot. O gairebé tot, perquè el Llort escriptor no tan sols existia, sinó que ja havia deixat una bona petja darrere seu, fins aquell moment.

Tanmateix, podem dir que la casualitat no va fer més que empènyer el seu destí en la direcció correcta, ja que li ha permès fer-se un lloc destacat entre els múltiples conreadors d'aquest tipus de novel·la a casa nostra. Un lloc específic, inimitable, que ningú no li discuteix. Un lloc que, com posa de manifest la seva darrera creació, Sota l'asfalt, és, al mateix temps, central i al marge.

Central perquè, com molt bé han expressat dos entesos (i alhora creadors) de la disciplina, Anna M. Villalonga i el ja citat Sebastià Bennasar, no és possible parlar de la novel·la negra a Catalunya, i encara menys en català, sense esmentar l'aportació llortiana. I al marge, perquè s'endinsa en els substrats més foscos de la societat, fa bullir les seves misèries i contradiccions, a la manera de Hammett i Chandler, però sense cenyir-se a cap altra prescripció, sinó deixant-se menar per la llibertat de la seva intuïció novel·lística.

O el que és el mateix, convertint el gènere en una excusa –un mitjà, en realitat– per escriure. Per escriure i per oferir-li, cada vegada, alguna cosa nova al lector, per sorprendre'l, per fer-lo partícip del sentit lúdic, plaent, de la seva escriptura. L'autor gaudeix escrivint perquè també en gaudeixin (si no és demanar massa, més i tot) els lectors; perquè passin una bona estona.

I, a fi de fer-ho possible, treballa i treballa el seu relat, el revisa i refà contínuament, amb la precisió d'un artesà que és, ensems, un artista –la dualitat, o més aviat, la multiplicitat és sens dubte una de les seves característiques més òbvies–, fins a obtenir exactament allò que li cal; o sigui, allò que ell mateix voldria llegir.

En aquesta obra no ho podríem veure més clar. Des dels dos primers paràgrafs –“Obro els ulls. / Bé, a mitges. Ho intento. És de dia. La llum del sol entra a través dels vidres de la finestra, amb intensitat”– l'esforç (reeixit) narratiu és present. És en Marçal, el personatge principal, que anirem coneixent a poc a poc, qui se'ns adreça, en un incisiu monòleg intern, bastit amb frases curtes, gairebé tallants, de caràcter impressionista, que van construint un conjunt d'imatges i de sensacions que ens fan entrar no tan sols sota l'asfalt sinó, el que és més important, sota la pell, i per tant dins del pensament, del protagonista.

I serà a través de la seva visió que l'acompanyarem en aquest dantesc (i alhora orgíac: la multiplicitat, sempre la multiplicitat) descens a la xarxa del Metro de Barcelona, on tot és tan negre, tan fosc, tan inesperadament paorós que, en acabar aquesta lectura sembrada per una successió de sorpreses que culminen al final, no pots evitar plantejar-te si no és més assenyat desplaçar-se en autobús.