Dos grups antagònics es van reunir dissabte al gran escenari de Cap Roig de Calella de Palafrugell. Per una banda, l'excentricitat musical de Joan Miquel Oliver i, per l'altra, el pop quotidià de les lletres de Mishima. L'exmembre d'Antònia Font va ser l'encarregat d'obrir el foc amb una música amb no gaire entusiasme. És a dir, el repertori del cantant de ses illes diguem que és força especial. Amb un escenari auster, el geni mallorquí va presentar cançons del seu nou àlbum en format power-trio acompanyat per Xarli Oliver (bateria) i l'exintegrant d'Antònia Font Jaume Manresa (teclats). Amb el seu particular estil poeticoeclèctic va iniciar el recital amb una de nova, Marès a radial, una de les millors cançons del seu treball Pegasus, precisament la segona cançó que va interpretar i que dóna nom a l'àlbum. D'una manera gairebé lineal, Oliver es va despullar del seu jersei d'hivern, es va deixar la camisa blava mediterrània que s'havia posat expressament per a l'ocasió, i va agafar volada recordant peces dels seus anterior àlbums. Peces tan belles com ara Surfistes o, sobretot, Polo de llimona o Mil bilions en estrelletes van deixar el poquet públic que hi havia embadalit. “Flipant” de tocar a Cap Roig –tal com va dir–, Oliver va acabar el seu particular repertori de cançons psicotròpiques i de reggaeton amb Lego, fent més soroll sobre l'escenari per deixar pas als Mishima, que tornaven a repetir a Cap Roig. El quintet liderat per David Carabén va dur a Calella l'espectacle de la gira del disc L'ànsia que cura, un repertori més que rodat sobre els escenaris. És per això que el de dissabte van voler que fos especial, i al quintet habitual es van unir tres vents i un violí, que van donar un aire diferent als seus grans èxits. La banda va iniciar l'espectacle amb La brisa, tot escalfant els motors des del principi d'un concert que no va deixar gaire espai per a les cançons carrinclones i a càmera lenta. Tan sols ho van fer amb Aquí hi va un do i No et fas el llit, que van tocar de seguit. Les altres van ser un espectacle de ritme pop, al qual ens té acostumats Mishima, una de les millors bandes en català sense cap mena de dubte del segle XXI. El públic de Cap Roig habitualment és tímid, costa arrancar-lo de les butaques. Però la banda de Barcelona té una poció màgica contra aquest mal: L'olor de la nit, la cançó més escatològica i sexual del grup. A partir d'aquesta, ja no hi va haver treva fins a la traca final. El camí més llarg va ser l'encarregada de cloure l'acte, amb un crit de David Carabén desitjant “que ens tornem a veure”.