L'Hongaresa celebra el seu vintè aniversari a La Seca, on trasllada la seva moqueta del Ràpid Sport Club amb tota l'aura misteriosa i de buidor que envolta un president de club de futbol, el dia que se li fa el funeral. L'argument, aparentment banal, permet aprofundir en unes arrels fosques. En comptes de buscar molta gràcia –la situació és de somriure cínic, en tot cas–, decideix construir un passat dels personatges. Del difunt i de la seva segona dona, i el fill únic, de la primera dona. La relació entre els dos familiars del personatge popular té aires tràgics de Fedra o d'Èdip, si no de Hamlet, per allò de l'esperit patern. És una tragèdia d'uns personatges que han viscut tota la vida separats, i només en els últims mesos s'han descobert arran de la vigília de l'apallissat a l'UCI de l'hospital.

El repte d'aquesta peça és que la resta de personatges –la secretària, l'expresident o el company de joventut, abans sereno de professió– parlen a través de les notes d'un violoncel. Els dos familiars mantenen un diàleg similar al dels humans, tot mirant sempre la caixa de ressonància. En aquest sentit, la intèrpret juga a no ser-hi, a posar la veu amb el seu arc i les cordes. Es tracta d'un interessant codi que funciona i completa un quadre que, d'altra manera, podria ser massa lineal.

El text beu de les pauses plenes de sentit de Pinter. Aquells silencis, o fragments de conversa no escoltats, són els que ha d'imaginar l'espectador perquè cadascú es faci la composició dramatúrgica a mida. Les reflexions sobre el teatre, amb un to més aviat catastrofista, també repiquen en aquella insatisfacció –aparent– de Thomas Bernhard.