"Aquest país rep una dosi diària d'anestèsia cultural"

La quarantena i molta pols a les sabates no li han fet perdre un posat de nen entremaliat que contrasta vivament amb la cadència reflexiva amb què elabora les respostes. Ha tingut un fill, ha escrit un llibre i, si no ha plantat cap arbre, almenys s’ha fet un tip de fer gaudir els seguidors incondicionals component i cantant dalt de l’escenari. LluísGavaldà (Constantí, 1963), afronta el futur amb la humilitat del qui ha trotat molt però sap que encara té molt per aprendre.

Aviat farà tres anys de Com anar al cel i tornar... Toca nou disc?
Cada cop que n'acabo un tinc molta mala consciència i em prometo que a partir d'aleshores escriuré cada setmana, amb disciplina, però, digue-li estratègia, o mandra, el cert és que no em passo tot el dia amb la guitarra. Quan no faig feina amb Els Pets m'agrada no ser músic, fer altres coses. Però ja toca, hi ha una regla no escrita per la qual més de tres anys sense disc fa que se't vegi el llautó de com n'ets de gandul... O sigui que a l'estiu començarem a treballar.

Mentrestant, però, hi haurà la nova gira...
Es dirà Els Pets fan soroll. Volem potenciar el vessant més marxós del nostre repertori, perquè venim de fer un parell de gires cada cop més reposades. Tenim ganes de mostrar que no ens hem oblidat de fer rock and roll i de fer ballar la gent. És una faceta que ha cedit terreny, però que no està perduda. També ens agrada subvertir la filosofia de gira d'un any per a l'altre. I també és una excusa per recuperar cançoner antic. El nostre públic, que es renova contínuament, ho demana. Volen cançons que no han sentit mai en directe, com les de Calla i balla. Ara bé, no serà una gira nostàlgica, perquè les tocarem com ho fem ara...

Als concerts ja hi van tres generacions...
Exacte. Abans venien a portar el nen i s'esperaven al cotxe, i ara els pares estan a la segona fila i porten el nen a coll. I mires la cara de tots dos i és difícil saber qui se sap més bé la lletra. Sempre dic que la nostra eina de penetració dins de la població catalana, en lloc del Myspace, és el CD del cotxe. Els fills ho demanen als pares o ells pensen que ja és hora que el nen deixi d'escoltar El Gegant del Pi.

Per cert, vostès han notat la crisi?
La música és la primera que la pateix. El circuit català està molt basat en festes majors, i es nota, perquè els ajuntaments estan retallant pressupost. I nosaltres som dels més privilegiats....

Què en pensa dels grups que opten per penjar directament les seves cançons a internet?
El que em fa ràbia és que la gent pensi erròniament que la música no els costa un duro. Molta gent no veu que els músics treballem i que qui cobra és Telefónica, amb l'ADSL més car d'Europa. És cert que hi ha hagut una mala política de les discogràfiques, que els preus dels CD eren desorbitats. I culpabilitzar el públic perquè es baixa cançons és erroni. La gent que pateix per arribar a final de mes i aconsegueix una cosa de franc no en té la culpa, sinó la que ha creat unes infraestructures que ho fan possible. Entre la imatge del qui és cool per baixar-se música gratis i la del corcó de la SGAE que cobra un cànon per cada fotocòpia hi ha un punt intermedi.

Sembla que ha acabat una mica cansat de la seva faceta televisiva. En canvi, a la ràdio se'l veu molt més còmode...
L'experiència de Qui els va parir! va ser enriquidora, però a la tele la dictadura de les audiències fa que tot hagi de ser a ritme de videoclip. En canvi, la ràdio et permet fer les coses de manera artesanal, no patir pel pentinat i anar al tema. Ara tenim un programa nou amb el Joan Reig, a Constantí Ràdio. És una mirada mandrosa de la música, amb cançons, parlant del músic, les anècdotes. A part, hi ha la meva col·laboració a Eduqueu les criatures, cada diumenge a Catalunya Ràdio, on compartim dubtes i inquietuds de pares amb sentit de l'humor.

Com és que, avui, amb tanta informació i manuals a l'abast, els pares anem tan perduts?
Un motiu és que avui, els pares, com que no tenim temps d'ocupar-se dels nens, ens en preocupem...

Què en pensa de la típica frase "Ara que ja ho has viscut tot, ja pots tenir un fill", com si això no fos viure...
Sí, és curiós, hi ha una certa tendència a opinar que, un cop ets pare, hi ha coses que ja no pots fer si no és aparcant el nen. Jo reivindico la incorporació dels fills al 99% de les activitats, que ara són el doble de divertides, perquè les fas amb uns ulls davant dels quals qualsevol nimietat és una aventura... Anar en avió pot ser viatjar a l'Apollo XIII...

Sempre ha tingut un discurs, musical i personal, molt compromès. ¿Creu que caldria un col·lectiu intel·lectual més fort en aquest país?
La sensació que tinc és que sempre som els mateixos i que també manca relleu generacional. Els que fa vint anys formàvem part d'una normalitat, ara, sense haver-nos mogut de lloc, hem quedat en un extrem de la societat. Crec que la tradicional tossuderia de la cultura catalana s'està diluint. Potser no hi ha un sol culpable, però sí una dosi diària d'anestèsia cultural per part de la gent que mana que fa que cada dia ets sentis més marcià al teu propi país. Ara que, a mi, que em facin sentir minoritari m'engresca. M'encanten les minories, i si poden tocar la pera al poder, millor.

Té una imatge de vostè d'aquí deu anys?
No! Woody Allen volia titular Annie Hall Anhedonia, que és la impossibilitat de gaudir dels bons moments. I jo crec que la pateixo. Sóc patidor de mena. Per això intento no pensar gaire enllà. Perquè la vida m'ha ensenyat que els plans a llarg termini no funcionen i les sorpreses, bones i dolentes, són el pa de cada dia. Mira Els Pets, érem una broma de tres amics de poble i mira on som... I tenir un fill al costat t'ensenya a viure el moment... I no és una mala manera de viure, el veig molt feliç...