“Nostradamus, melmelades?” Quan dius que has traduït el Tractat de cosmètics i confitures del vident més famós de tots els temps, gairebé tothom fa el mateix comentari. Sembla com si la futurologia i la gastronomia no combinessin bé. No obstant això, el metge i apotecari occità Miquèl de Nòstra Dama –més conegut amb el sobrenom que ell mateix es va donar, Nostradamus– era perfectament capaç de dedicar-se a tots dos camps, i amb força èxit. De fet, la primera edició coneguda del tractat, amb el títol Excel·lent i molt útil opuscle, necessari a tothom que desitgi tenir coneixement de moltes i exquisides receptes, dividit en dues parts, data del 1555, el mateix any que es van publicar les seves famoses Profecies. No cal que ens estranyem d’aquesta barreja aparentment irreconciliable entre la cosa divina i la cosa profana. Nostradamus era un tastaolletes, un autèntic home del Renaixement capaç tant de preveure l’esdevenidor com d’ensenyar a fer confitures. Al cap i a la fi, Leonardo da Vinci va pintar La Gioconda però també dissenyava tancs, avions i submarins.

La primera part del Tractat és un recull de preparats cosmètics basat en l’experiència de Nostradamus pel que fa a les plantes i les substàncies minerals, a més dels coneixements adquirits en els seus viatges i les seves lectures d’autors clàssics. Les diverses preparacions inclouen maquillatges, perfums, olis, pólvores, pomades i tintures per al cabell. També hi apareix un preparat afrodisíac bastant complicat de fer però infal·lible, segons l’autor.

Així com el llibre dels cosmètics fa referència a l’aparença exterior, el llibre de les confitures aborda la interioritat corporal, la subsistència a través de l’alimentació. Les receptes que ofereix Nostradamus, sobretot melmelades i gelees, estan relacionades amb la rebosteria i l’enologia. Sobretot, però, insisteix en el bon ús del sucre, l’ingredient bàsic per confitar.

Nostradamus no s’inventa aquestes receptes. A banda dels coneixements adquirits en els viatges a Itàlia, és molt probable que tingués accés a receptaris catalans com ara el Llibre de Sent Seví i el Llibre de totes maneres de confits, i sobretot el Llibre del Coch, publicat el 1520 pel mestre Robert, cuiner de Ferran I. És ben normal que Nostradamus tingués aquests referents catalans. Per molt que els llibres d’història escrits per francesos i espanyols ho ignorin o directament ho amaguin, la relació entre Occitània i Catalunya no s’havia trencat mai. Nòstra Dama ho demostra també en les Profecies, en què els Pirineus (nexe d’unió i no pas barrera entre catalans i occitans, com sabem) apareixen esmentats fins a dotze cops. La ciutat de Barcelona s’hi esmenta almenys en vuit ocasions, i Lleida i Tarragona, una cadascuna. En el Tractat, València hi surt tres cops, sempre per lloar les excel·lències del seu sucre o de les seves melmelades. La traducció al català del Tractat de cosmètics i confitures, publicada per Llibres de l’Índex, es presentarà avui a les 19 h al Centre d’Agermanament Occitano-Català de Barcelona (19 h).