El millor lloc per veure el món per un forat
Quan em vaig plantar a Girona el 1996, no havia vist el món per un forat. Amb 26 anys, havia viscut sempre a Barcelona i després d’estudiar periodisme a la UAB havia fet pràctiques al Diari de Barcelona i un gran aprenentatge a Ràdio Sant Cugat. I havia vist Lou Grant i pel·lícules policíaques i de judicis. Amb aquest equipatge vaig aterrar al millor lloc per veure el món per un forat i convertir-me en periodista, la redacció d’El Punt, quan l’únic que coneixia de les comarques gironines eren les platges de la Costa Brava.
El primer que descobreixes quan treballes en la premsa local és que no pots prendre el pèl al lector –moltes vegades coneix el tema millor que tu– i que no pots deixar escletxes en la veracitat del que escrius, perquè et trobaràs els protagonistes al carrer, al súper o en un restaurant. La Girona d’aquella època, a més, tenia un parany més: un alcalde hiperactiu amb el qual ensopegaves a totes hores. Veure de prop els últims temps del nadalisme va ser força il·lustratiu.
Tot això, viscut per una xava en una terra on tothom parlava català i que no pensava gaire en l’independentisme perquè, de fet, se sentia gairebé independent. Madrid quedava lluny i les comarques gironines sempre han mirat cap a Europa.
Un cop descobert aquest desacomplexament, calia aprendre moltes coses. Per començar, a pronunciar la vocal neutra. I descobrir un teixit associatiu de gran vitalitat i com funciona un alcalde d’un municipi petit assistint a plens que s’acabaven gairebé a la mitjanit.
Un punt d’inflexió: el naufragi de Banyoles
Després d’un temps d’adaptació en suplements mensuals del Ripollès i la Garrotxa, vaig ocupar-me de la informació del Pla de l’Estany. Així va ser com una principiant barcelonina es va trobar entenent el punt de vista de Banyoles en el conflicte pel negre del Museu Darder, una polèmica instrumentalitzada i extemporània que els mitjans de Barcelona –i no diguem els de Madrid– van alimentar de manera delirant.
Però la llavor estava sembrada des que veia Perry Mason a TV3, i havia anat a raure a prop de Tura Soler. No recordo com, però m’ho vaig fer venir bé perquè la millor periodista de successos del país volgués afegir-me a l’equip de Punt Divers. El canvi de secció estava previst per a l’octubre del 1998. I el dia 8 d’aquell mes una tragèdia ho va desencadenar tot. Una vintena de jubilats francesos van morir ofegats a l’estany de Banyoles per l’enfonsament d’una de les barques kitsch que solcaven aquelles aigües inofensives.
Vaig sortir volant cap a Banyoles sense saber exactament què havia passat, perquè en la confusió inicial es parlava de l’enfonsament d’una pesquera, un d’aquells petits pavellons de l’estany que formen part del patrimoni arquitectònic local. Quan vaig arribar a l’estany hi havia només un parell de fotògrafs i periodistes locals. Res a veure amb el circ mediàtic que estava a punt de començar. I hi havia una estesa de cadàvers a terra. Coberts però evidents.
Aquell cas em portaria a entendre el petit microcosmos econòmic que hi havia al voltant de l’estany, a adquirir nocions d’enginyeria nàutica –la barca s’havia enfonsat per una barreja de manipulació matussera del sistema de ventilació i un excés de càrrega– i a aprendre conceptes jurídics que no sortien a Perry Mason. Des d’aleshores arrossego vicis estranys, com ara gaudir d’un bon debat sobre si en un cas hi ha homicidi imprudent o no. Veure actuar en una sala de judicis advocats com Olga Tubau i Carles Monguilod va ser una oportunitat d’or.
Després hi hauria més judicis, cafès amb policies, els primers passos de Josep Lluís Trapero al capdavant dels investigadors dels Mossos a la regió policial de Girona –el desplegament feia poc que havia començat– i més judicis, entre els quals el del segrest d’Olot.
En aquells anys, abans de tornar a Barcelona i embarcar-me en altres projectes professionals, vaig aprendre moltes coses de molta gent. Però em sembla imprescindible recordar els que ja no hi són: l’advocat Sebastià Salellas, que convertia el dret en una batalla per la justícia social i una ciència humanística; la nostra companya Pepa Bouis, que va comandar l’equip de cap de setmana i va fer dels que en formàvem part uns autèntics periodistes tot terreny; el nostre company Josep Maria Flores, un xerraire que calia escoltar perquè tenia coses substancials a dir, i l’enyorada Anna Mir, cap de lingüistes durant anys: després de la meva àvia, la persona a la qual dec més coneixements sobre la nostra estimada i apallissada llengua.
Aquesta és només una història petita dins dels 45 anys d’El Punt, un diari cooperador necessari de la vertebració d’un territori. Però és una història fonamental en la meva vida.
Una tragèdia de les que deixen senyals
L’Oca, una embarcació de passeig amb autorització per transportar 60 persones, es va enfonsar amb 141 passatgers a bord, gairebé tots jubilats francesos, dels quals 21 van perdre la vida perquè van quedar atrapats a l’embarcació. Cinc anys més tard, el propietari de la barca, el seu gendre (que estava al timó en el moment de l’accident) i el regidor de Turisme de Banyoles van ser condemnats a presó per 21 homicidis imprudents i lesions, un fet que va ser motiu de polèmica i recursos perquè, si bé l’Ajuntament era qui emetia la llicència d’activitat, la navegació per l’estany era una competència estatal. Foto: MANEL LLADÓ.
