No record el dia que vaig aterrar a El Punt Avui-Barcelona, però sí els fets històrics que em varen tocar viure: la lluita aferrissada de la Comissió de la Dignitat i de les persones que l’encapçalaven, Antoni Strubell i Josep Cruanyes, perquè retornassin els anomenats papers de Salamanca, segrestats manu militari l’any 1939 del seu domicili, al número 4 de la barcelonina plaça de Sant Jaume. També els actes commemoratius del 75è aniversari de la proclamació de la República a Barcelona i els dinars de l’editorial Flor del Viento Ediciones en què presentaven llibres monogràfics de la col·lecció 70 aniversario de la guerra civil.

Em vaig adonar que era ignorant. Desconeixia la meva pròpia història. L’oblit al qual va ser condemnada la ciutadania durant la llarga nit del feixisme l’havien fet extensiu a la primera i segona transició. El professorat, de forma imposada o no, l’exercia. Com a alumna, la vaig patir. A ca nostra, l’única que en parlava, de la guerra, era la padrina Aina. I sempre repetia “que mai més no torn”.

De l’estada a El Punt Avui el pitjor –o segons com, el millor– va ser adonar-me del maltractament sistemàtic que Espanya exercia i exerceix sobre la societat catalana. Sé, i m’agradaria equivocar-me, que aquesta Espanya que coneixem continuarà sent el que sempre ha estat, una nació que no accepta la democràcia i que es fonamenta en l’opressió d’altres nacions/països. Ni tan sols permetrà un estat democràtic plurinacional; ja no parlem d’independència. La violència institucional de l’1-O no va fer més que referendar-ho. Però aquesta deriva malaltissa no impedeix que cada quaranta anys la societat catalana es torni a alçar.

A la redacció de Barcelona, em vaig contagiar del sentiment que duu el poble català a mobilitzar-se per reclamar justícia i respecte i, també, vaig entendre el perquè de tot plegat. Montserrat Roig deia: “La democràcia no s’aprèn al Parlament, sinó a casa. Ser demòcrata no és una actitud política, sinó una actitud davant la vida.” A aquestes paraules hauríem d’afegir les d’Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma, quan repetia: “No hi ha més mitjà per fer ciutadans que la cultura, resulta que la tasca bàsica és fer cultura. Sí, fer cultura, cultura, cultura, sempre hem estès que és el nostre deure de tots els llocs i de tots els instants.”

De Roig i Darder podem extreure una conclusió: per fer demòcrates, primer cal fer cultura. Ho explicaré amb un exemple senzill: quan tornava a ca nostra, a Mallorca, que era sovint, em demanaven: “Com són els catalans?” “Com nosaltres”, responia. Qui ho hauria de dir!

La veritat és que aquesta afirmació no és certa. No són com la majoria dels mallorquins.

La tornada del poema de Pere Capellà Jo som català, que canta Biel Majoral diu: Estim Catalunya / perquè té un passat / de lluita incansable / per la llibertat!

Mallorca no lluita, no s’estima prou. A Mallorca impera un anticatalanisme que té arrels antigues. La noblesa mallorquina, els anomenats botiflers, que eren borbònics, varen començar a encendre l’anticatalanisme al segle XVIII. Temien els vents de canvi que es congriaven al Principat.

Durant la Segona República espanyola, fins i tot abans, es va produir un retrobament intel·lectual. Missatge als mallorquins va ser un manifest patrocinat per un patronat presidit per Antoni Rubió i Lluch i integrat per un ampli grup d’intel·lectuals. Es va publicar a la premsa escrita de Catalunya el maig de 1936. Va seguir la Resposta als catalans, segurament elaborada per Miquel Ferrà i signada per més de cent intel·lectuals mallorquins, especialment els anomenats membres l’Escola Mallorquina. Se sentien culturalment més propers a Catalunya que a Madrid. Va ser durant aquest període de la Segona República espanyola quan es varen intensificar les relacions polítiques entre ambdós països.

Però al 1936, la Falange, seguint la tradició botiflera, imposà un anticatalanisme fanàtic a Mallorca. El mallorquí era un dialecte sense recorregut. Aquella batalla cultural que encengueren els falangistes després de la victòria borbònica avui és a l’ordre del dia a les illes. La ultradreta decideix el camí del govern de Marga Prohens, del PP, malgrat les disputes internes i públiques de Vox.

No puc acabar aquest article sense recordar l’amic periodista Josep Maria Flores; ell estimava la nostra terra, Catalunya i Mallorca, i les volia lliures perquè les coneixia. Fem cultura i tindrem democràcia.