Punts de guaita i ocells

A les comarques gironines es pot contemplar la diversitat d'ocells més gran del país, des d'aus marines a les d'alta muntanya

No fa gaire anys que es va trencar la tendència històrica que deia que el millor que es podia fer amb un aiguamoll era assecar-lo. D'associar-los a mals diversos i a terres improductives, les zones humides s'han convertit avui per avui en un dels espais naturals de més valor. Part d'aquesta culpa és dels ocells, que necessiten aquests terrenys per niar-hi, hivernar o simplement fer-hi una parada en els seus llargs viatges migratoris. En qualsevol cas, espais com el parc dels Aiguamolls de l'Empordà, les basses d'en Coll, els estanys de Sils o els cursos fluvials del Ter, el Fluvià o la Muga actualment donen recer a centenars d'espècies, hi estiguin de passada o permanentment establertes, que han augmentat, tant en número com en població. A més, el gran avenç també és la creació d'itineraris, punts de guaita i tallers, que han apropat el coneixement d'aquestes aus a la societat. Aquí ha estat vital la creació i implicació de consorcis, organismes oficials com la Generalitat, ajuntaments, entitats naturalistes i fins i tot particulars, que han adequat els espais per fomentar-hi l'arribada d'ocells, a més de l'observació de manera respectuosa i integrada en el medi.

Però no només se n'hi poden trobar en ambients humits. El Cap de Creus o els diversos hàbitats d'alta muntanya també són punts de guaita interessants. En canvi, és més difícil localitzar les espècies més típiques de bosc o de secà. En el primer cas per falta de recorreguts específics, i perquè algunes espècies més interessants com el gall fer, el mussol pirinenc o bé la perdiu blanca són en zones de accés difícil. I en el segon cas, perquè és un conreu escàs i hi ha molt pocs exemplars d'espècies com l'esparver cendrós o el xoriguer petit, només a la plana de la Selva o de l'Empordà.


L'illa de Ter, de Girona, entre el Ter i l'Onyar, destaca com a ambient aquàtic integrat a dins de l'estructura urbana de la ciutat. Té itineraris amb punts de guaita i, habitualment, diverses entitats naturalistes hi desenvolupen activitats i tallers de coneixement de les aus.


Baixar de Núria pel sender en comptes de fer servir el cremallera és una bona manera per intentar divisar les aus típiques d'alta muntanya, des de necròfags com el voltor o el trencalòs, a la perdiu blanca o el cercavores. El Puigmal o Vallter són altres muntanyes on hi ha una presència més o menys constant d'aquestes aus.


El Cap de Creus, juntament amb les Illes Medes, són els principals punts on s'acumulen les aus marines al litoral gironí. L'època de migració, la primavera i la tardor, són els millors moments per veure els ocells, sobretot des de l'entorn de la punta del Cap de Creus, ja que és un punt idoni per veure moltes de les migracions d'espècies que travessen la península. Les característiques geològiques de la zona, a més, també atrauen un determinat tipus d'aus rapinyaires que s'adapta perfectament a aquest terreny. Amb els anys, el Cap de Creus ha aconseguit mantenir unes poblacions estables de moltes espècies, amb una tendència a l'alça també de les parelles.


L'estany de Boada, a Palau-sator, o les basses d'en Coll, a la platja de Pals, són dels pocs exemples que queden del que havien estat els aiguamolls del Baix Empordà, amb recorreguts visitables. S'hi poden veure espècies típiques d'aquests ambients, però la presència d'arrossars dóna a la zona un valor afegit que també atreu espècies poc freqüents en altres zones humides.


El Centre d'Educació Ambiental de l'Alt Ter del Molí Petit de Sant Joan de les Abadesses organitza diverses activitats de descoberta dels ocells que es poden veure als seus entorns, obertes a diversos públics. Són sobretot aus forestals típiques d'ambients pirinencs i prepirinencs, com tota mena de mallerengues.

AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ

ESPÈCIES HABITUALS
Cigonya: Reintroduïda amb èxit, hi ha cap a 70 nius entre el parc i la colònia del castell de Peralada
Arpella: Fins fa poc només criava als Aiguamolls, nia i hiverna en aiguamolls
Cignes: Destaca el cigne mut, molt escàs i reintroduït
Bitó: Una de les joies dels Aiguamolls, amb comptades parelles al país. El mascle fa un crit molt característic, el bruel
ESPÈCIES HABITUALS
Corb marí emplomallat: Cria a la Costa Brava, en costes rocoses com el Cap de Creus i les Medes
Àguila cuabarrada: una altra espècie en perill, típica del Mediterrani, que cria a la zona
Baldrigues: Són ocells marins migradors, i tot i que no hi nien és el millor lloc on veure-les
Fraret: Costa de veure'l prop de la costa, i només hi és a l'hivern

NÚRIA

ESPÈCIES HABITUALS
Esplugabous: És una espècie d'ambients aquàtics, ara en expansió. A l'illa del Ter s'hi agrupen cap a 2.000 exemplars per dormir-hi
Corb marí gros: És una au comuna durant les èpoques de migració i l'hivernada
Blauet: Ocupa els cursos fluvials, on hiverna. És una espècie declarada vulnerable al país

CAP DE CREUS

ESPÈCIES HABITUALS
Voltor: No nia a Girona i tot i l'altitud en què es mou, cada cop és més fàcil de veure
Trencalòs: S'ha estès pel territori, fins i tot a menys altitud
Perdiu blanca: Està en prats i roquissars de més de 2.000 metres
Gralla de bec vermell: Habitual en cingleres de més de mil metres, comença a estar amenaçada. També hi ha la gralla de bec groc
Cercavores: Hiverna en zones rocoses

ESTANY DE BANYOLES

ESPÈCIES HABITUALS
Bernat pescaire: Només hi ha cap a 400 parelles a Catalunya, a l'estany de Banyoles
Ànec de coll verd: És un dels ànecs més comuns a l'estany
Fotja: Comú a la vora de llacs i aiguamolls

ESTANYS DE SILS

ESPÈCIES HABITUALS
Martinets: S'hi poden contemplar diverses varietats, com el menut, el ros, el de nit o el blanc.
Cabusset: Es localitza en pocs espais del país, tot i que no està en perill

AIGUAMOLLS DEL BAIX EMPORDÀ

ESPÈCIES HABITUALS
Fredeluga: És un migrador que hiverna en les planes agrícoles. Els aiguamolls són l'únic punt regular de nidificació del país
Arpella: Fins fa poc només criava als aiguamolls, i s'alimenta en arrossars
Duc: Per proximitat amb el Montgrí, cal destacar aquest mussol típic d'ambients mediterranis
Calàbries: Hi ha les millors poblacions hivernants d'aquesta au marina, tant de la grossa com la d'agulla

EL MOLÍ DE SANT JOAN DE LES ABADESSES

ESPÈCIES HABITUALS
Mallerenga d'aigua: Viva en ambients aquàtics de muntanya, com fagedes o boscos de ribera. També hi ha altres espècies com la blava o la carbonera
Pica-soques: Present a la part oriental del Ripollès i també a la Garrotxa, en tota mena de boscos subalpins

El lloc per excel·lència

Si es tracta d'anar a mirar ocells, el parc natural dels Aiguamolls de l'Empordà és el lloc per excel·lència. Per infraestructura, per diversitat i per les condicions de l'entorn, els aiguamolls són el punt de nidificació o de parada de moltes espècies diferents. Els ocells, de fet, són la gran raó de ser del parc, i també el principal reclam. La cigonya n'és el gran símbol des de l'origen del parc quan, a final dels 70 la mobilització popular va permetre evitar que s'hi construís una gran marina residencial entre les desembocadures del Fluvià i de la Muga. El 1983 es va declarar parc natural i des d'aleshores ha anat recuperant estanys antigament assecats i també altres espais típics com les closes. Tot plegat, secundat per una multitud d'itineraris, punts de guaita i activitats, el converteixen en un paradís ornitològic.

Un equip campió

Un equip camió, és a dir, el Tramuntana Birding Team, és un grup d'ornitòlegs format pels figuerencs Jordi Sargatal i Deli Saavedra, el gironí Ponç Feliu, l'olotí Aleix Comas i els barcelonins Joan Carles Gimió i Oriol Clarabuch. Des de fa cap a 15 anys participen en diverses maratons d'observació d'ocells, uns campionats que consisteixen a trobar el màxim número d'aus possibles en només un dia, recorrent tota la geografia catalana. Solen quedar primers en les maratons que es fan a l'Estat espanyol, amb registres superiors a les 200 espècies, i han participat fins i tot en maratons nord-americanes.

la crònica

Vint espècies, en un dinar al mig de Girona

oriol mas

En el temps que dura un dinar, en una zona relativament tranquil·la com és el parc del Migdia de Girona, Jordi Sargatal, Ponç Feliu i Aleix Comas van veure o sentir una vintena d'aus diferents. Què fa que cada vegada que un ornitòleg veu un ocell, aturi el que està fent, l'identifiqui a l'instant i fins i tot n'imiti el cant? El grau de coneixement de les espècies meravella, i això potser és una de les coses que fa que es tracti d'una afició cada vegada més estesa. «A Catalunya està creixent els últims anys, però encara estem a anys llum d'altres països europeus», explica Feliu, que cita webs potents com la de l'Institut Català d'Ornitologia. i que afegeix que l'Estat espanyol és la millor destinació europea per veure ocells. I això es nota amb un augment de turisme ornitològic, procedent sobretot del Regne Unit, que aprofita Ryanair per passar unes vacances voltant, amb prismàtics o càmera de fotografiar, o bé pels Aiguamolls de l'Empordà, el Cap de Creus o el Delta de l'Ebre. Ho fa fins al punt que ja comencen a sortir empreses dedicades a donar serveis a aquests aficionats, com guies de rutes per trobar espècies determinades. Segons Sargatal, tot i els avenços per millorar els hàbitats, hi ha assignatures pendents: «s'han d'apropar les zones protegides a la població, i recuperar pràctiques agrícoles compatibles amb les espècies, subvencionant la presència d'animals».

Ànecs i fotges

L'estany de Banyoles, amb les llacunes de Can Morgat i itineraris i punts de guaita, és un altre hàbitat representatiu d'ambients humits, com ànecs i fotges.

Molt martinet

Moltes aus migratòries hi fan parada, i diverses espècies hi nien. Una gestió insuficient del delta de la Tordera l'han convertit en el punt de referència de la Selva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.