la contra

De la pastura a la taula

Una exposició recorda la transhumància al Ripollès i la influència en la qualitat del bestiar

Fer esport i menjar sa són dos elements claus per a la salut i el benestar de les persones. Perdonin, però no pretenc ni de bon tros insultar la intel·ligència de qui llegeixi aquesta crònica recordant aquest consell repetit fins al cansament per les autoritats i els professionals del món sanitari i de la nutrició. I menys si ho afirmo del bestiar que mengem. Dic això a propòsit de la transhumància, que és una pràctica ancestral per a la criança dels animals domèstics aptes per al consum humà –la més sana si es té en compte que es tracta de bestiar que camina i menja només herba– i que, ara, com molts oficis artesanals, està condemnada seriosament a la desaparició. Al Ripollès i a la Cerdanya, riques en pastures de muntanya majoritàriament comunals, la transhumància ha estat una activitat habitual i encara ara hi ha algun ramat que fa ruta cap a aquestes zones. Tot el que té a veure amb aquesta activitat és el que reflecteix l'exposició itinerant que ara es pot veure a Gombrèn i que ha realitzat el Centre d'Estudis Comarcal del Ripollès.

A l'exposició, s'hi demostra que la transhumància és un sistema natural, ecològic i sostenible, que ha creat al llarg dels anys un món cultural que ara cal no perdre. A Catalunya, el seu origen està lligat als grans monestirs com els de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Martí del Canigó, a la muntanya, i Sant Cugat del Vallès, Poblet, Santes Creus, a la plana. Un dels llegats més evidents és la xarxa de camins o carrerades que s'ha teixit al llarg dels anys. Es tracta, segons el president del Centre d'Estudis, Antoni Llagostera, de verdaderes autopistes del passat amb serveis associats. Al Pirineu Oriental, n'hi ha tres de molt importants: la del Lluçanès, que unia Poblet i Santes Creus amb Castellar de n'Hug a través del Ripollès; el camí de l'Alt i el Baix Empordà, amb dos ramals al Ripollès, un cap a Rocabruna i Malrem i l'altre per la vall del Bac, i finalment, el camí que unia el Vallès i la plana de Vic amb Sant Pau de Segúries. Al Ripollès, Queralbs, Camprodon i Vilallonga de Ter encapçalen el rànquing de pastures comunals, tal com reflecteix l'exposició. A més, en un mapa s'assenyalen els principals llocs de pastura: pla d'Anyella, pla de Rus, Coma de Vaca, Ulldeter, Fontlletera, etc... A part, es fa un repàs d'aspectes com ara les construccions ramaderes associades a la transhumància, per exemple les parets de pedra seca, fites, abeuradors; l'ofici del pastor; el bestiar transhumant com les vaques, els cavalls i sobretot l'ovella ripollesa i, finalment, un dels elements més populars, el gos d'atura. La recuperació i pervivència de la memòria de la transhumància és fruit del projecte Interreg Del Puigmal al Canigó que promouen el Consell del Ripollès, el Consell General dels Pirineus Orientals, la Regió Llenguadoc-Rosselló i la zona Canigó. Inclou també un llibre, la senyalització dels camins ramaders i la guia La ruta de la transhumància en BTT.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.