Ha arribat l'hora

Molta gent pensa que no, però el país està més ben preparat del que sembla per a la gran reforma horària que promou la gent d'Ara és l'hora. De fet, els últims anys, de manera gairebé inconscient, ja s'han anat avançant alguns horaris com ara el dels teatres i el de molts actes del vespre. En el primer cas, s'ha passat de començar a les deu o a quarts d'onze de la nit a fer-ho a les nou i, en el segon, ja és molt habitual que alguns actes comencin a les set i no a quarts de nou com abans, o fins i tot a les nou. Pel que fa als periodistes, les coses també han canviat molt. No fa tants anys encara es convocaven rodes de premsa a les set de la tarda i els diaris es tancaven de matinada. Ara la gran majoria són al matí i els rotatius tanquem barraca –la del paper– a mitjanit.

L'enemic, però, com en molts altres casos, continua sent interior, és a dins de la mentalitat de la gent, que pensa que l'aturada del migdia de dues hores, o fins i tot tres, és un gran privilegi, però que no té en compte tots els inconvenients, laborals i familiars, que aquest horari comporta i que els participants en la conversa convocada per El Punt Avui i Banc Sabadell van desgranar molt bé.

Però la mentalitat de la gent canvia, sobretot si aquells que hi poden influir s'ho proposen. És a dir, si televisions i clubs es posen d'acord, per exemple, a no programar partits de futbol a l'hora que a la resta d'Europa ja dormen. O si empresaris i sindicats, amb el suport del govern, naturalment, acorden un canvi d'horaris radical. La resta, com assegura la gent d'Ara és l'hora, vindrà tot darrere: horaris d'espectacles, prime time televisiu, avançament de l'hora de sopar i d'anar a dormir, activitats extraescolars en uns horaris més raonables i, naturalment, més conciliació familiar, l'objectiu final de tot plegat.

Catalunya viu ara mateix un moment de canvi. Un moment històric que pot portar el país més lluny del que hem arribat mai. Ajustar l'horari als estàndards europeus és també un projecte d'aquest nou país que molts desitgen. Un país en què, com a la resta d'Europa, els partits de la Champions seran havent sopat i no abans com ara.