Isidre, l'indignat

“No anem bé, eh? No anem gens bé”, em deia l'Isidre Fonts, fa poques setmanes, un dia que me'l vaig trobar pel carrer. L'Isidre Fonts és un llibreter jubilat, el primer que a Reus va treure els llibres al carrer per Sant Jordi, fa una pila d'anys. Un activista d'aquells que et trobes a tot arreu quan mires enrere i et fixes en qui hi havia, o qui participava, en les activitats que generaven il·lusió individual i col·lectiva als anys seixanta i setanta del segle passat. Molta gent de Reus li agraeix aquella recomanació que li va fer descobrir el llibre de la seva vida, i també que hagués tingut l'ocasió de conèixer algun escriptor, que feia passar per la Llibreria Gaudí, el seu temple fundat el 1965. El dia que me'l vaig trobar, l'Isidre es mostrava indignat. Per tot, i per res. Per la situació general. “No saben on portar-nos”, em deia. Desconcert, incertesa, rebaixes... El nord, que s'ha perdut i no trobem la brúixola adequada per tornar a trobar el camí.

L'Isidre Fonts, amb els vuitanta anys ja fets, és de la generació que va obrir camí perquè la societat a la qual pertanyien, i servien, arribés a ser, com deia Salvador Espriu, neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I ara es troben que allò que volien construir és més aviat brut, immoral, superficial i empobrit. I així no es pot ser plenament ni lliure ni feliç. L'Isidre, doncs, estava carregat de raons per mirar-se amb simpatia els actes dels “indignats” que van acampar a la plaça del Mercadal de Reus ara fa un any i participar-hi. “Almenys, algú queda desvetllat”, devia pensar.

No sé si la gent que avui es passejarà per la plaça del Mercadal de Reus, i tantes altres places i carrers del país, serà conscient de gràcies a qui gaudim com gaudim d'aquesta diada tan especial. Una generació que se la va jugar i que ara veu que no, que no era això ”pel que vàrem plorar tants anhels”, com cantava Lluís Llach. I no, no estan per homenatges. A l'Isidre ja li van voler donar la Creu de Sant Jordi i la va rebutjar, per coherència. Potser avui se'l veurà passejant pel Mercadal, o donant un cop de mà a la llibreria. Molts el saludaran. Però molts d'altres, si el veuen venir, potser el que haurien de fer és acotar el cap en senyal de vergonya per haver traït el somni d'aquella generació de la qual som fills.