El Bisbat ha registrat 126 finques en tres anys
Inscriure per primer cop una finca en el registre de la propietat
Els processos s'han tirat endavant després d'una investigació exhaustiva
“El procés d'immatriculació de propietats és rigorós”
El 27 d'abril del 2010, la propietària d'un mas de Santa Pau (Garrotxa), va rebre un requeriment signat pel gerent del cadastre de Girona en què li comunicaven que s'havia iniciat un procediment de reparació de discrepàncies ja què “el Bisbat de Girona assegura que hi ha una porció de terreny i/o construcció que pertany a l'esmentada entitat”. El document, que anava acompanyat d'un croquis amb el dibuix de la porció en litigi i el número 72 marcant un edifici de planta eclesial –que no era sinó la capella dels sants Abdon i Senén, situada al puig de Sacreu, propietat de la família de mas Camó– notificava “l'obertura d'un termini d'al·legacions de quinze dies perquè l'interessat aporti els documents i justificants que consideri oportuns”.
El requeriment no era sinó el primer pas d'un procés que, tot i que en aquest cas no ha estat així, tenia per objectiu la immatriculació de la finca a nom del Bisbat de Girona. “La majoria dels temples parroquials, les ermites i les capelles no estaven registrades i fa quatre anys i mig –assegura Joaquim Giol, provicari general de la diòcesi– el Bisbat va decidir que calia posar ordre i fer un catàleg de les finques que eren de la seva propietat.”
Segons dades de diòcesi, entre el 2009 i el 2011, s'han executat 126 expedients d'immatriculació (el 2012 se n'han començat 6 més), dels quals 69 són de temples, 7 de cementiris (que és el pas previ a la cessió als ajuntaments), 9 de finques urbanes (rectories), 36 de finques rústiques i 5 d'excés de cabuda. És el resultat d'una feina minuciosa que, com puntualitza Oriol Sarasa, l'advocat que exerceix de tècnic en el procés, fins avui no ha generat conflictes greus.
“La immatriculació de béns de l'Església –puntualitza– és per anar posant al dia una realitat que antigament no ho demanava. S'han donat casos –continua– en què una ermita estava inscrita en el registre però no a nom del bisbat i vam presentar recurs; després de comprovar que el propietari tenia una possessió de bona fe de més d'un segle vam entendre que no teníem res a fer-hi i ens vam tirar enrere. Si s'ha actuat sobre alguna finca, s'ha fet després d'una investigació exhaustiva i només s'ha immatriculat un cop s'han superat una sèrie de filtres que ens han confirmat que la propietat era del Bisbat.”
Procés complicat
Segons Sarasa, el procés d'immatriculació comença amb el repàs del llistat de finques que després dels diferents processos de desamortització van quedar a mans de l'Església i continua amb la recerca de la titularitat cadastral antiga i també l'actual, per la situació possessòria, per saber si està habitada o no i pels coneixements que té la parròquia sobre la propietat. Com assegura Giol, “es pot discutir si l'Església ha de tenir propietats o no, ara el que és clar és que si les tenim han d'estar ordenades i s'han de gestionar i administrar correctament”.
Normalment, la gestió correcta passa pel pacte entre les administracions civils i religioses o els particulars i per superar complicacions com ara les generades pel desconeixement o els errors d'inscripció en el cadastre. “Potser –puntualitza Giol– hi hagi una certa percepció que l'Església es vol quedar amb uns terrenys que no són seus, però no hi ha cap dubte que el procés d'immatriculació és rigorós i no ens dol dir que si ens hem equivocat i s'han aclarit els termes de propietat, no ens ha fet res rectificar.”
