Terricabras, patrimoni polifacètic

La pèrdua sobtada de Josep-Maria Terricabras, dimarts, no només ha deixat òrfena la seva família, sinó moltes lluites i facetes que representaven les més de 300 persones que s’han aplegat aquest migdia per acomiadar-lo i, sobretot, recordar-lo al tanatori de Girona, la seva ciutat d’adopció. I on ha deixat l’empremta més profunda, des de la docència, la recerca filosòfica i l’activisme. Però també fronteres enllà, fins al Parlament europeu, amb una dedicació política que transcendia les sigles d’ERC i també va mirar de canalitzar cap a la defensa de les llibertats i els drets humans. Prova d’això és que més enllà de l’assistència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, –al capdavant d’una delegació republicana que completaven Oriol Junqueras, la delegada gironina Laia Cañigueral, Roger Torrent o Alba Vergés–, no hi fantaven, entre els amics, rivals en la mateixa trinxera. S'hi van sumar Gemma Geis i Joan Bagué (Junts), o l’alcalde gironí, Lluc Salellas, i els diputats cupaires Dani Cornellà i Montserrat Vinyets, en una plasmació que per a la unitat independentista, l’absència de referents com Terricabras és un doble obstacle. Però fins i tot també noms de l’altra trinxera, com ara els socialistes Sílvia Paneque i Marc Lamuà, en una mostra de suport a la “bona persona”, un qualificatiu que s’ha reiterat aquests dies i que per les filles del finat, Júlia i Clara, reconforta que sigui compartit des de la societat, fora de la dimensió familiar.

Però en la cerimònia laica, altres testimonis privilegiats han donat fe de

la trajectòria civil de l’intel·lectual, abans de la “sorpresa” que va suposar per a la família la implicació política en una edat en què podria haver gaudit d’una còmoda jubilació, com recordava la seva neboda. Entre els parlaments, el pedagog Salomó Marquès, ha agraït “els 60 anys d’amistat” íntima, des del seminari en què van coincidir a finals de l’adolescència, amb l’objectiu compartit de “sobreviure a la dictadura franquista”, però altres lluites posteriors, per a la fundació de la Universitat de Girona “o també per donar acollida als immigrants que arribaven a la ciutat” i les comarques gironines.

Ja des de la institució universitària, però amb perspectiva de deixeble d’una generació posterior, l’avui director de la càtedra de pensament Josep Ferrater Mora, Joan Vergés, es remuntava als seus inicis amb Terricabras com a director de la seva tesi, com a becari o com a professor associat, i tirava d’anècdotes com els “exemples” necessaris per entendre qualsevol matèria, i una personalitat que sabia delegar, però exhaustiva per supervisar que totes les peces encaixessin. Emocionat, ha mirat de resumir el catedràtic en un “decàleg terricabrià”: ser “curós amb el llenguatge, les formes i el tracte”; “lleial, però no servil”; delegar i donar joc; confiar en els joves; trobar incentius en allò que no agrada fer, o el coratge. I una darrera màxima, que podria refutar en part el concepte d’amistat d’Aristòtil: “l’amistat i la veritat no poden anar separades”.

La cerimònia, presidida per una imatge de Terricabras en posició de brindar amb una copa de cava, ha acabat amb les paraules de record i agraïment de les filles, prèvies a un himne a l’idealisme, l’Imagine de John Lennon, tòpica però adient per a un personatge que més enllà de les lluites col·lectives tampoc no renunciava a planificar el pròxim estiu, tot i la salut delicada. “La vida que s’estima és vida i és molt més. Sempre que l’amor l’anima la vida sola reneix”, són els versos d’en Terri, com el coneixien els amics, estampats per a ells en el recordatori del decés. Una bona darrera lliçó resumida en tot just quatre ratlles.