Agraïment col·lectiu a Torroella

A un poble li calen arrels. Les arrels les fan les persones, sense les quals, què és un municipi? Quina seria la seva història? Sempre és bo recordar totes aquelles persones o entitats –que no deixen de ser una unió d’interessos–, la tasca que fan en contribuir a fer que les arrels vagin creixent, es vagin escampant. Les arrels són el civisme, la cultura o la tradició. I moltes coses més. Ells van fent una xarxa immensa si es fa bé, que ja no deixarà de créixer. Ahir, a Torroella de Montgrí, hi va tenir lloc un acte que té molt de litúrgia, de cerimònia; un acte viscut i sentit pels torroellencs. Durant trenta-set anys ininterromputs, el municipi ha entregat un guardó i un diploma; de fet, tres guardons i tres diplomes, ara rere any. I aquest 2023 –una altra vegada el número tres, un número sagrat per als pitagòrics– ahir es van tornar a entregar. Són les medalles del Montgrí. Des que es van crear, el 1985, i es van començar a atorgar un any després, s’han entregat 111 guardons. Els d’aquesta edició no deixen de tenir tres elements simbòlics d’aquestes arrels: la paraula, en forma d’escriptura; la recerca del paisatge i la seva història, que dota d’identitat, i, finalment, la cultura i l’esport, fusionats en un joc incruent. A les portes del dia principal de la festa major, Sant Genís, l’Espai Ter era ahir ple de gom a gom per evidenciar el profund sentiment que desperten els premis. L’alcalde, Jordi Colomí, va sentenciar que l’acte era “un agraïment col·lectiu”. La millor expressió que es podia fer. Els guardonats són per a torroellencs o sobrevinguts arrelats, que han treballat pel bé del municipi. L’acte, però, va tenir un punt agredolç. Un dels guardonats, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, va morir fa un any. Una obra ingent, inassequible, escrita entre els murs d’una casa del carrer del Carme. I Torroella no el pot oblidar, i premia l’home i l’autor. El massís, amb el seu castell impertorbable, és un univers ple de racons. Narcís Arbusé, mestre, geògraf, enamorat del massís, ha anat esculpint un corpus d’històries, de troballes que s’haurien perdut. I, finalment, el Club Escacs Montgrí. Cinquanta anys d’una història que és cultura, esport, associacionisme; i treball en equip, tot i la gran solitud dels jugadors. Tots ells han bastit tres grans històries que són una imatge nítida del que representen les medalles del Montgrí, les quals, més enllà d’un guardó platejat, ja són una de les moltes i grans arrels que fan créixer cada dia aquesta Vila Vella.