“Ens donen vestits perquè no es perdin”

Jo soc de Sabadell i diria que la gent de Sabadell el tèxtil el portem a la sang. Quan era petit, recordo el soroll dels telers ja a les sis del matí..., perquè tota la ciutat era plena de fàbriques, grans i petites. El meu pare havia estat comptable en diverses fàbriques. Primer, en una que es deia Jenny Turull; després, en una que es deia Giravent, i, després, en una altra d’un tiet meu que feia regenerats, el que s’anomenava un “drapaire”: trituraven roba ja confeccionada i la tornaven a filar. Als vespres, a casa, el pare i la mare feien jerseis amb una màquina de teixir que teníem al cobert de casa. Ell els dibuixava i després els feien i la mare els cosia amb una Overlock..., però a nosaltres, els fills, no ens agradaven. A més, la mare tenia una botiga de punt. M’encantava despatxar...

Sí, la moda em va venir després. Jo, de fet, vaig estudiar art i m’hi vaig dedicar professionalment, però el 2000 el Museu Tèxtil de Terrassa em va demanar que comissariés una exposició d’arts aplicades del modernisme i vaig proposar fer-hi l’exposició de teixits. “Però si no n’hi ha, de teixits modernistes!”, deien. I tant que n’hi ha, però s’han de buscar!

I tant, i vam fer una exposició que va tenir molt d’èxit, titulada Les fàbriques i els somnis. Modernisme tèxtil a Catalunya, i a partir d’aquí els vaig anar fent exposicions... Sempre buscant el tèxtil modernista des de diverses òptiques: com les fotografies que Adolf Mas, de l’arxiu Mas, havia fet per als arquitectes. A partir dels negatius, vaig poder identificar molts teixits i documentar arquitectes i decoradors. Vaig fer una col·lecció de llibres de modernisme tèxtil, però el Museu de Terrassa ja tenia la seva col·lecció, i aleshores, amb una amiga, Anna Maria Casanovas, vam pensar: “I per què no continuem nosaltres la col·lecció?”

Modernistes i art-déco. I saps per què? Entre altres coses, perquè venien moltes nord-americanes riquíssimes a comprar a antiquaris de casa nostra teixits modernistes i déco per fer patchwork.

Per això vam pensar que ho havíem d’intentar aturar, perquè aquestes dones destrossarien els teixits. Havíem de preservar aquests teixits, que són el nostre patrimoni. I vam tirar endavant la col·lecció pel nostre compte.

Vam dir que a la col·lecció, que després acabaria sent fundació, no posaríem ni el seu nom ni el meu. I li vam posar Antoni de Montpalau, que és el personatge de Joan Perucho a Les històries naturals.

Perquè, per a l’exposició del Josep de Togores al Reina Sofia, Joan Perucho ens va fer un text i, de resultes d’aquella col·laboració, ens vam fer amics. Em va dedicar un exemplar de Les històries naturals, un llibre que anava llegint al tren, que em va fer companyia i em va fer conèixer el personatge d’Antoni de Montpalau, un naturalista del s. XIX que col·leccionava animals dissecats i plantes. En Perucho ja s’havia mort, però la seva viuda, a qui ho vam proposar, ens va dir que al Joan li hauria fet molta il·lusió que féssim servir el nom del seu personatge. I així vam començar la col·lecció.

Sí, però va passar que, com que la gent sabia que recollíem teixits, van començar a venir algunes dones a portar-nos vestits que volien que es preservessin, que temien que si algun dia els heretaven els fills o els nets potser acabarien a les escombraries, com ha passat més d’una vegada. La primera donació va ser la d’una amiga que ens va portar un pijama de dia de luxe que havia servit a la seva mare per fer un creuer pel nord d’Àfrica el 1932. Era un art-déco preciós. Després, un dia, parlant amb una filla de Togores, em va dir: “Tinc un retrat meu que donaré al museu...” I li vaig dir que el que més m’interessava del retrat era el vestit que duia. Encara el tenia, aquell vestit, i molts més. Vaig anar a casa seva i em va donar vestits que eren fets des del 1947. Per un tema de golafreria, me’ls vaig emportar tots. I així vam començar a fer les fitxes dels vestits, després vam haver de comprar maniquís, vam fer fotos dels vestits i vam anar seguint la pista de tots els modistes que els havien fet.

Exactament així. I la gent s’ho anava dient... Jo aleshores feia crítiques d’art a El País i tenia molts contactes i ho anava fent saber. Aleshores va coincidir que el 2007 es va començar a desmantellar el Museu Tèxtil i de la Indumentària del carrer Montcada. Vam estar intentant salvar-lo, però ja estava decidit que es desmantellarien museus petits d’arts aplicades. Total, que molta gent que volia fer donacions a aquell museu ens les va fer a nosaltres. I així, i amb els ànims que ens donaven moltes persones, entre les quals Toni Miró, es va impulsar la nostra col·lecció, que és una història de la moda.

Ara mateix vinc de trobar-me amb una exmodel de Romeo Gigli i de Josep Pons que m’ha donat un Font preciós de desfilada que jo pensava que no tindríem mai i un Prada dels anys vuitanta.

Jo sempre havia pensat que una col·lecció de roba havia d’estar vinculada a una escola, tal com fa el MoMu d’Anvers. Quan va néixer la col·lecció, el que vaig mirar com a model era l’Institut de la Moda de Kyoto, que, a partir d’una empresa de cotilleria que va decidir fer una col·lecció, guardava el material en un magatzem i el donava a conèixer a partir de publicacions i exposicions. I això és el que fem. El 2008, i a través del periodista Plàcid Garcia-Planas, fill d’una família industrial tèxtil molt important de Sabadell, vam fer l’exposició Teixint glamur. Un segle de moda a Sabadell. Aleshores nosaltres ja teníem molta cosa de modistes de Sabadell i alta costura; també hi vam incloure vestits de les tietes de Garcia-Planas que havien guardat. Elles van ser l’excusa per fer l’exposició.

Sí, per sort. No com una coneguda meva, que un dia em diu: “La meva mare es va canviar de pis, ho tenia tot de l’Asunción Bastida, des del vestit de núvia de l’any quaranta, i ho va donar a les monges.” De l’Asunción Bastida!, una de les més grans de l’alta costura. Em vaig posar les mans al cap i vaig anar corrents a les monges a veure si ho havien guardat, però res: ho havien llençat a un contenidor.

Que hem anat guardant en diversos magatzems. Entre el 2011 i el 2017 els vam tenir en una fàbrica dels Garcia-Planas. Allà vam créixer molt.

Quan la família Garcia-Planas es va vendre la fàbrica, vam repartir els vestits en diferents magatzems... Ja ens agradaria tenir un lloc gran per fer exposicions!!! Però treballem sense subvencions.

Exactament. Aquesta exposició ha estat una col·laboració entre Santa Eulàlia i nosaltres, que som els principals prestadors, perquè tenim més vestits fets per Santa Eulàlia que ells mateixos. Nosaltres, per exemple, tenim bastants vestits de carrer; ells en van guardar pocs.

Bufa... En tenim molts. En tenim quasi 200 de Pedro Rodríguez, que va ser el primer que va fer alta costura a Catalunya, i va obrir la botiga el 1917 al passeig de Gràcia. També tenim gairebé 200 obres de Pertegaz, gairebé 200 més de Santa Eulàlia... De Balenciaga, que era basc però tenia botiga a Barcelona, en tenim 30. Hi ha noms que costen de trobar, com el de Carme Mir. Evidentment, tenim peces de Toni Miró. I si parlem del que va ser l’alta costura a Barcelona, el segon lloc del món més important després de París, en tenim de les cinc cases imprescindibles: Santa Eulàlia, El Dique Flotante, Pedro Rodríguez, Asunción Bastida i Manuel Pertegaz. També tenim 150 vestits de Pedro Rovira, un altre gran de l’alta costura.

De Badalona, tot i que es va formar a París i, en tornar de França, va obrir el seu taller a Barcelona. L’any passat, coincidint amb el centenari del seu naixement, vam fer una retrospectiva al Museu de Badalona amb cent obres seves i vam editar un llibre. Hem aconseguit consagrar-lo de nou.

I tant. Vam ser nosaltres que, amb l’exposició Chapeau, de Casas i Picasso a Balenciaga i Pertegaz, a la Fundació Palau, vam tornar a posar de moda el barret. Al cap de poc, el Museu del Disseny feia l’exposició de barrets de Balenciaga.

Les grans marques viuen més de colònies i complements que de roba. A casa nostra, amb un Mango i un Desigual, roba de carrer, no hi ha grans firmes; n’hi ha de petites i subvencionades. Hi ha Ailanto, Menchén Tomàs i alguns més, però quan la marca es fa gran és “el petó de la mort”, perquè capta l’interès dels grans inversors, els quals, després de comprar el nom, si els números no surten, tanquen. Va passar a Toni Miró, Josep Pons..., i a Gigli i Lacroix