“La fam avui afecta 800 milions de persones al món”

Sí, nosaltres no ens tanquem a cap projecte que sigui de cooperació al desenvolupament, però sempre ens basem en la campanya contra la fam que vam iniciar fa més de 63 anys. Aquesta campanya contra la fam es repeteix any rere any i amb motiu del segon diumenge del mes de febrer cada any la rellancem. Aquest any, la campanya és La nostra indiferència els condemna a l’oblit i l’any passat va ser Contagia solidaritat per posar fi a la fam. Sempre estem treballant sobre el mateix. La fam és aquell indicador que ens diu a tots que les coses no van bé i avui estem parlant que afecta més de 800 milions de persones al món.

La fam ha augmentat al món i la situació actual no fa presagiar que canviï. Tant de bo aquesta utopia que tenim nosaltres de posar fi a la fam al món fos un objectiu realista a assolir a curt termini, però no ho és. No anem bé i la realitat ens supera. Qui ens havia de dir fa dos anys i mig que apareixeria el virus de la covid? A mi aquest virus em recorda el virus de la fam, perquè no entén de fronteres: et penses que passa lluny i t’arriba a la porta de casa. La fam és la cara visible de la pobresa i la desigualtat, d’aquest món en què vivim, en què cada vegada hi ha menys persones superriques i creix el nombre de persones superpobres. I en el temps que ha durat aquesta pandèmia ha augmentat la fam i les desigualtats, la pobresa.

Aproximadament, amb cinquanta. Els projectes que nosaltres tirem endavant no els fem amb gent d’aquí. Sí que hi van responsables de país a controlar els projectes..., però els fem a través de socis locals, que són els que ens proposen què vol la seva comunitat i són capaços de crear xarxa perquè tot funcioni. La comunitat local és la que coneix les necessitats i la que pot crear la xarxa necessària perquè aquell projecte tiri endavant.

Si estàs construint una escola, posem per cas, el que cal és que després de fer l’edifici hi hagi mestres. I això només es pot abordar des del mateix territori i amb la gent del territori, que és qui buscarà els mestres perquè hi vagin a impartir classe i, si cal, potser també haurà d’ajudar que els alumnes puguin anar-hi. Penseu que en molts d’aquests llocs no hi ha ni camins, perquè potser els ha esborrat un monsó, i aleshores perquè l’escola pugui funcionar, també s’han d’arreglar camins. Fer una escola no és només fer un edifici. Des d’Occident no pots arribar a un lloc i dir: “Mira, aquí farem una escola!” No. Has de conèixer molt bé el territori i la comunitat, has de tenir complicitat amb l’administració local i mirar d’estar en contacte amb les dones amb famílies, sensibilitzar-les amb allò que es vol fer perquè en siguin còmplices.

L’any passat vam recaptar 52 milions d’euros a tot l’Estat. Només el 10% prové de la col·lecta que es fa el segon diumenge de febrer de cada any a totes les parròquies de l’Estat. Els altres diners provenen sobretot de donacions privades, de socis i sòcies que paguen una quota, de 20, 50 o 100 euros a l’any. També hi ha gent que al final de l’any decideix fer una aportació més gran, perquè li han anat bé les coses o pel que sigui. Tenim gent molt fidel. A Barcelona, en tenim uns 2.500; a tot Catalunya, al voltant de 7.000, i a Espanya, estaríem parlant de més de 60.000.

Sí, en són molts perquè nosaltres mai hem dit que no a projectes petits. És veritat que quan es parla de cooperació al desenvolupament es pensa sempre en projectes de centenars de milers d’euros, i sí, aquests existeixen, però a vegades per ajudar els que més ho necessiten has de fer un projecte petit. Un pou d’aigua, per exemple, que et pot costar 5.000 euros, pot canviar la vida a tot un poblat. Per començar, canvies la vida de la meitat del poblat, ja que majoritàriament s’envia les nenes a buscar aigua a uns quilòmetres de casa i s’han de llevar quan encara és fosc per anar-hi, caminar molta estona, passar por perquè ningú els faci res, omplir les gerres d’aigua i tornar al poble carregades, sense temps per anar a l’escola. A aquestes nenes, si fem un pou al seu poble, els canvia la vida. I veus que gràcies al pou n’hi ha una que ha acabat sent infermera, una altra és costurera i una altra ha obert un negoci de perruqueria... Per no parlar de la salut, perquè sense un pou a vegades han de beure aigües brutes, cosa que els provoca diarrees i molts problemes, i per falta de medicaments acaben morint per una diarrea. I, a més, dones oportunitats a nenes que després seran dones, i faran grans canvis a les seves comunitats. La pobresa té cara de dona.

Ja quan va néixer Mans Unides i havies de fer un retrat robot de la fam i la pobresa, el rostre era de dona. De dona que es treia el menjar per donar-lo als fills, que no havia tingut l’oportunitat d’estudiar res i no podia treballar amb valor en res. És una cadena, i trencar-la significa apostar sempre per les dones. I en els nostres projectes, de manera transversal, sempre pensem en les dones.

Per lluitar contra la fam el més important és l’educació. El que passa és que si la gent s’està morint de gana, que és el que va passar durant la pandèmia, has d’aturar els projectes perquè la gent no té res per menjar. Aleshores el que vam fer va ser enviar paquets d’emergència i menjar. Però a nosaltres no ens agrada repartir sacs de farina, nosaltres la fam sempre l’abordem des del punt de vista del treball agropecuari: ajudar-los a buscar terrenys, a recuperar bancs de llavors, a millorar les tècniques de conreu, donar-los noves eines per cultivar, explicar-los com poden crear excedents per anar al mercat i tenir producte no només per a autoconsum...

Doncs no, perquè ara mateix a Haití estan en un moment delicadíssim i els hem d’enviar menjar. Allà els nostres projectes estan aturats perquè la gent es mor pel carrer i, si no es mor de gana, la maten d’un tret. Hi ha una inseguretat brutal i ara mateix els socis locals ens demanen paquets sanitaris i menjar. I això és el que fem. I, a més a més, són socis amb els quals fa moltíssims anys que treballem... i, d’això, aquí pràcticament no se’n parla. Ara es parla molt de la guerra d’Ucraïna, però nosaltres treballem amb països on hi ha moltes guerres oblidades. A Etiòpia i a Burkina Faso ara mateix tenim una veritable emergència. I a Guatemala i a Moçambic. Els tenim oblidats. En molts països d’aquests hi ha governs corruptes que es queden els recursos i les ajudes, i els indígenes no saben ni els drets que tenen ni tenen les eines per defensar-se.

Sobretot pels missioners, que sempre acaben tornant a casa i explicant el que passa en aquests països i demanant ajuda. L’any 1959, quan es va crear Mans Unides, ni tan sols existia el concepte cooperació al desenvolupament.

Sí, l’exdirector de l’Escolania, que és a Uganda. Ell ja fa uns anys ens va demanar ajuda per tirar endavant una escola de formació professional per a nois i noies on fan lampisteria, fusteria i confecció i utilitzen màquines. Per a totes aquestes disciplines necessiten electricitat i, com que allà l’estabilitat energètica és molt dolenta, la falta d’electricitat els perjudicava molt.

Ell ens explicava que sovint les classes s’havien d’interrompre perquè es quedaven sense electricitat i que fins i tot uns joves una vegada no van poder ni acabar un examen per falta de subministrament. Aleshores ell ens va demanar ajuda i nosaltres els hem promogut un parell de generadors que avui ja són una realitat. D’aquesta manera, poden estudiar tranquils. El concert que vam fer a la basílica del Pi, com que Sergi d’Assís és tan amant de la música, doncs va ser com la cirera del pastís..., perquè el que cal és que la gent conegui tot el que està fent, i aquests esdeveniments solidaris que fem de tant en tant ens ajuden molt en la tasca d’educació en el desenvolupament de la nostra societat. Al llarg de l’any, nosaltres tenim molts joves col·laborant en tasques de sensibilització, i també becaris i becàries que ens venen d’universitats a fer pràctiques de grau, per exemple, de dret internacional, d’economia, de comunicació...

Els nostres projectes bàsicament s’engloben en set àmbits. Per volum, podríem dir que els més importants que fem són els relacionats amb l’educació i l’alimentació i els mitjans de vida. Després, venen els projectes relacionats amb la salut, i els dedicats als drets de les dones i l’equitat; després, els relacionats amb els drets humans i la societat civil, i, finalment, els projectes al voltant de l’aigua i el sanejament i a favor del medi ambient i contra el canvi climàtic.