“La quinoa està bé, però ja tenim el fajol garrotxí”

Del meu, del de l’Imma i del de molts altres. És el llibre del consens científic, del que diuen els milers d’abels marinés d’arreu del món. Allò que s’ha demostrat que funciona. I és també una aposta arriscada de l’editorial Comanegra que vull agrair expressament.

Perquè és un patracol amb un recorregut molt llarg. L’origen del llibre és en les col·laboracions periòdiques que feia al programa de ràdio de Josep Cuní. Allà vaig conèixer l’Imma Amadeo i també un prestigiós editor català que ens va proposar fer-ne un llibre. El procés va ser lent, perquè hi podíem dedicar un temps limitat, i l’interès d’aquella editorial es va refredar, però nosaltres vam seguir treballant i actualitzant. Ara, Comanegra hi ha apostat i sembla que va bé: anem per la segona edició i es comença a pensar en la tercera.

Això potser és un punt pompós, però sí que és un llibre molt complet. Hi hem classificat tots els aliments per grups i n’expliquem la composició, el valor nutritiu, formes de presentació, consells de consum, etc. I cada capítol acaba amb les preguntes freqüents que ens planteja la gent degudament respostes.

Hem de menjar variat, tendir a fer-ho poc i sovint (més enllà dels tres àpats principals) i que en la dieta predominin en quantitat els vegetals. Però la proteïna animal és important i, per tant, també convé menjar carn, peix, ous i llet i derivats.

Ens estem excedint en les crítiques a la carn, i no n’hi ha per tant. Menjar-ne està molt bé i és recomanable. De fet, la carn porta nutrients, com ara la vitamina B-12, que no es troben en cap vegetal. Però és cert que menjar -ne molta no és bo, ni per al cos ni per al medi ambient. Si un vol ser vegetarià, ho pot ser, però qui redueix la varietat d’aliments ha de vigilar més què pren.

Tenen poc prestigi perquè era el que hi havia en època de racionament, i això encara pesa a la memòria col·lectiva. Estan oblidats injustament, perquè són una font molt interessant de proteïna i fibra, són bons per a la terra, ajuden a la sostenibilitat, són econòmics i de proximitat.

La mundialització no és una bona cosa per a l’alimentació, no. Hem de menjar productes frescos, de temporada i de proximitat. Si a Badalona tenim les patates Coromines, que són ben bones, no cal que me’n portin unes de fetes a Andalusia. I les cireres, mengem-les quan es facin aquí, no cal dur-les de Xile. Ni l’aigua de Nova Zelanda. És una despesa i una contaminació absurda. I amb la quinoa ha passat una cosa encara pitjor: és un vegetal amb una proteïna excel·lent des del punt de vista nutricional i era un aliment de base de molta gent dels països andins sense gaires recursos, que és on es produeix. Però s’ha posat de moda i els hem deixat sense, quan aquí tenim el fajol de la Garrotxa, que és comparable però es veu que no vesteix, que fa pagès.

Com que l’alimentació és molt important, tothom hi opina. Els qui hi entenen i els qui no. Ara, tenim això dels influenciadors i la majoria no sap què diu. I la nutrició és un tema de base científica, de racionalitat i de sentit comú. Però sí, naturalment, els coneixements varien a mesura que descobrim coses. Abans, es parava molta atenció als greixos pel colesterol, però ara sabem que no n’hi ha per tant i que importa més el colesterol que l’organisme fabrica que no pas el dels aliments que consumim. I, en canvi, ara, s’ha posat l’atenció, adequadament però de manera exagerada, en els perills del sucre. No és un verí com s’està dient; aquí la clau està en la dosi.

Una bajanada que circula i que periòdicament en treu de nous. El tomàquet també ho és, i no en fem massa cas.

La majoria de llibres que prometen que t’aprimaràs, seràs més guapo i rendiràs millor al llit tenen coses bones i coses originals. Però les bones no són originals i les originals no són bones. No hi ha ciència al darrere, només mala voluntat o demagògia.

Una part és consistent, amb raons ètiques molt respectables, i una part és de saló. Des del punt de vista ecològic, en el sentit més ampli i profund, la dieta omnívora amb predomini del vegetal és la millor solució. Pensem que la majoria de substituts de la carn que entusiasmen el vegans de saló són ultraprocessats, mentre que les vaques fan una carn natural i excel·lent. Dit això, hem de garantir el benestar animal, seguir les normes de la UE i no afartar-los d’antibiòtics.