El Suprem veu necessari un informe de vulnerabilitat per tallar subministraments
Rebutja que el silenci administratiu per absència de resposta acrediti la vulnerabilitat dels afectats de forma automàtica i impedeixi la interrupció dels serveis
El Tribunal Suprem veu necessari aportar informes de vulnerabilitat dels serveis socials de l’ajuntament per tallar els subministraments energètics a una família, ja que en cas contrari el cost per a les empreses seria “desproporcionat”.
En dues sentències, amb data del 7 i del 21 de juliol, el Suprem contravé així l’article 9.4 de la llei catalana de pobresa energètica del 2015, que estableix que si transcorregut el termini de 15 dies des que l’empresa subministradora sol·licita l’informe que acrediti aquesta vulnerabilitat no hi ha hagut resposta de l’administració s’entén que la unitat familiar es troba en situació de risc d’exclusió, de manera que no poden tallar-se els subministraments per impagament.
En canvi, en ambdues sentències, el Tribunal Suprem considera que aquesta absència de resposta de l’administració no pot interpretar-se com un “silenci administratiu positiu”, és a dir, que la vulnerabilitat queda acreditada, arran de dos casos concrets, un de l’Ajuntament de Castellar del Vallès (Vallès Occidental) i un altre de Sant Joan Despí (Baix Llobregat), tots dos a la província de Barcelona, que van acabar als tribunals.
Per a la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem, entendre aquesta falta de resposta com un “silenci administratiu positiu” permetria als ajuntaments “mitjançant simple omissió impedir una eficaç gestió del servei prestat per les entitats subministradores”.
“En altres paraules -agrega el tribunal-, el cost per a les entitats subministradores d’interpretar l’art. 9.4 de la Llei catalana 24/2015 en clau de silenci administratiu seria desproporcionat”.
El Suprem, a més, esgrimeix que si s’interpreta com a “silenci administratiu positiu” la falta d’informe de vulnerabilitat, l’única via que tindrien les empreses subministradores per aclarir una situació de fet seria la interposició d’un recurs contenciós administratiu, el que seria “dubtosament compatible” amb un procés “garantista”.
Amb aquest pressupost, sosté la sala, “s’estaria privant” l’empresa energètica “la possibilitat d’aportar proves” contra la situació de vulnerabilitat d’una unitat familiar, i només tindria llavors la via judicial.
Així mateix, el tribunal al·lega que entendre aquesta absència de resposta com a “silenci administratiu positiu” tindria fins i tot “conseqüències restrictives” quan no “impeditives” per a la pròpia unitat familiar a l’hora d’exercir els seus drets ja que, precisament, el silenci administratiu és un mecanisme que s’utilitza com un “mitjà de protecció del particular” enfront de l’administració davant la falta de resposta.
“Interpretar que existeix silenci administratiu equivaldria a afirmar que el particular ha d’iniciar un recurs contenciós administratiu amb la sola finalitat de destruir una presumpció legal sobre una situació de fet. És a dir, es tractaria d’un procés en què no es discutiria sobre drets o deures, sinó únicament sobre la determinació precisa d’un fet”, la qual cosa, per a la sala, “seria absolutament inusual i innecessàriament alambinat”.
