Societat

JAVIER URRA

PSICÒLEG. PUBLICA ‘EL SER HUMANO ES UN SER ESPIRITUAL’ (DESCLÉE DE BROUWER)

“La pèrdua de l’espiritualitat fa que tinguem una societat confosa”

L’ésser humà busca el plaer i el benestar però li falta alguna cosa. Com que l’ésser és espiritual s’ha de tenir una raó de vida
Per mi espiritualitat és, per exemple, quan algú s’està morint i tu l’acompanyes. És important no donar l’esquena a la mort

Javier Urra és doctor en psicologia i en ciències de la salut i psicòleg de la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i dels jutjats de menors de Madrid, on va ser el primer defensor del menor. Ha escrit més d’una setantena de llibres i en el darrer, El ser humano, un ser espiritual (Desclée De Brouwer), defensa que l’espiritualitat “és una bona eina terapèutica, aconsegueix reduir la depressió i l’ansietat davant la mort, fa baixar la taxa de suïcidis i ajuda a la recuperació posttraumàtica”. Diu Urra que l’ésser humà és “molt més moral del que creu i més religiós del que està disposat a admetre”.

Vostè diu que l’ésser humà és un ésser espiritual. També religiós?
No necessàriament. És a dir: l’ésser humà és un ser físic, emocional, psíquic, és un ésser social necessàriament i un ésser cultural. Però l’ésser humà es fa preguntes (per què hem nascut, on anem, quina és la raó de ser, hi ha un creador?) i a aquestes preguntes hi ha persones que hi busquen una resposta religiosa, de dogma, i hi ha altres persones que des d’aquest punt desenvolupen una major espiritualitat. I hi ha altres persones que senzillament tenen espiritualitat entenent que tenen un contacte amb la natura, amb la bellesa, amb el silenci, amb les preguntes sense resposta sense creure en dogmes ni actes de fe. L’espiritualitat no ha de xocar amb la religiositat, però no forçosament han d’anar sempre de bracet.
A casa nostra la relació amb la religió cada cop és menor. En canvi, creix la recerca en llibres d’autoajuda o en disciplines com el ioga.
La gent avui possiblement busca al marge del dogmatisme, que no hi hagi qui digui què està bé i què està malament. L’ésser humà, i aquesta és la meva tesi, busca el plaer i el benestar, però li falta alguna cosa. I aquesta cosa li falta perquè és espiritual i s’ha de tenir una raó de vida. A Espanya i a Occident l’Església catòlica perd practicants; en canvi, la gent valora moltíssim Càritas, valora francament bé el rector de la seva parròquia però és distant amb la cúpula de l’Església i tot el que comporta. És a dir: quan és una cosa social i pròxima la gent ho valora. Avui la pèrdua de l’espiritualitat és el que fa que tinguem una societat més confosa, una societat a la qual, d’altra banda, no li falta informació però sí orientació. Aleshores, i pel que fa a la recerca, és veritat que es busquen respostes al marge del dogmatisme. La gent es psicologitza excessivament. Jo soc psicòleg clínic i veig que hi ha molta gent psicologitzada, que a vegades va a coachs i altres teràpies “modernes” –i aquí s’ha de vigilar perquè hi ha molta gent sense formació– a explicar-los els seus dilemes i a fer-los preguntes, una mica com es feia abans quan s’anava a un confessor.
Pot ser, aleshores, que qui es distancia de la religió catòlica vagi a buscar el mateix en religions alienes o en el ‘coaching’, per exemple?
Possiblement és així, atès que la societat actual considera obsoletes certes coses, com ara la religió. Fixa’t: treure un llibre que es diu El ser humano, un ser espiritual pot ser en aquest moment políticament incorrecte i, en canvi, molta gent que l’ha llegit m’ha dit: “M’ha anat genial, això és el que jo estava buscant.” La gent necessita però a vegades vol buscar en altres llocs potser per ressonàncies del passat que no li agraden de la religió oficial. Però fixa’t que molta gent que no és religiosa du els fills a escoles religioses, en el fons perquè volen que se’ls transmeti uns valors..., i avui també és veritat que la gent a vegades busca en religions llunyanes, a l’Orient..., per omplir un buit que tenen molt profund.
Vivim una època de confusió? Es parla de “societat líquida”, de “societat gasosa”, de poca consistència. L’espiritualitat avui és més important que mai?
Jo penso que l’espiritualitat ha sigut important en totes les etapes de la humanitat, però certament avui vivim en un moment gasós: és difícil mantenir un lloc de treball tota la vida, és difícil que la gent jove mantingui una relació de parella tota la vida. El que abans estava garantit avui s’ha diluït i l’ésser humà busca alguna cosa a què agafar-se. I al final aquest “a què agafar-se” és preguntar-se “per a qui he viscut”. No per què he viscut sinó per a qui he viscut. Quina lògica té la meva existència? Quina és la realitat? Hi ha un més enllà després de la mort? I aquí és on té sentit el que explico al principi del llibre, la metàfora dels bebès que estan al ventre de la mare i es pregunten: “Hi haurà vida després del part?” El que sí que sé per la meva feina és que cal buscar aquest sentit de l’existència de l’ésser humà i en el llibre denuncio que a la ciència sembla com si li fes por entrar en aquests temes perquè “sembla” que són poca ciència. No, no: s’hi ha d’anar, s’ha de buscar l’explicació de l’ésser humà més enllà del que no es pot explicar amb algoritmes o amb intel·ligència artificial.
Vostè parla que als adults els fa falta “teràpia de sentit”. Què vol dir?
Jo tinc un centre de psicologia on venen joves de tot Espanya i fa poc va venir una noia que havia intentat suïcidar-se tallant-se les venes. Quan va estar millor vaig parlar amb ella i li vaig dir: “això és un desastre!”, i li vaig proposar que escrivís un llibre explicant el seu dolor i el patiment, que jo li faria el pròleg i un altre xaval del centre ens faria la portada. I això li va salvar la vida. Ara aquesta noia ha fet, amb gent del nostre equip, deu etapes del camí de Sant Jaume... Què hem aconseguit amb aquesta noia de setze anys? Que no es miri només a ella mateixa, que no enfoqui només el seu dolor i les seves circumstàncies, sinó que cregui que el que ella fa pot servir a una altra persona.
Això li ha donat una raó?
Li ha donat un sentit a la seva vida i esperança. Perquè la vida és més que llevar-se al matí per anar a la feina, és més que anar de copes amb els amics i disfrutar...; la vida ha de tenir un objectiu final i, en canvi, avui la gent la veig que tira sense nord, que viu al dia, al minut, que tot ho fa de pressa i sense sentit... Aleshores molta gent cau en el consum de drogues, en les relacions sexuals ràpides i sense sentit... Per això em preocupa que vulguin treure de l’educació dels nostre nens i dels nostres joves la filosofia, que és la ciència de les ciències.
Sí, preocupant...
És veritat que es viuen més anys, es cuiden més les paraules com empatia, commiseració..., i és veritat que fem moltíssimes coses bé en aquesta societat; el món està millorant molt i ens n’hem de sentir orgullosos. Però hem d’estar menys enfadats, exigir-li menys a la vida, plantejar-nos la nostra estima pels altres, s’ha d’intentar ser bona persona...
També parla en el seu llibre que s’ha de dotar els nens d’una dimensió espiritual.
Jo proposo que als set anys els infants vagin de campament com a mínim dues setmanes perquè estiguin en contacte amb la natura, sense els pares i sense una pantalla. Proposo que els infants vagin a veure altres infants que estan molt malalts en un hospital infantil, jo proposo que els infants vagin a veure els seus avis que tenen Alzheimer o incontinència urinària. També crec que als nens de tant en tant se’ls ha de deixar que s’avorreixin, que es puguin plantejar coses, i a alguns nens de nou o deu anys també se’ls pot explicar que s’han deixat morir ancians a les residències durant la covid, i als nens se’ls ha de plantejar la realitat dels menors que arriben al nostre país i no estan acompanyats, els MENA... Als infants se’ls ha de tractar amb respecte i també se’ls ha de poder preguntar sobre el sentit de la vida perquè puguin començar a formar el seu criteri i el dia de demà puguin desenvolupar l’espiritualitat, que no vull dir que hagin de ser religiosos. El que tinc clar és que als infants se’ls ha d’apropar a la bellesa, a la natura, a l’esport, a la generositat, a l’altruisme. No se’ls pot arraconar de la realitat i, en canvi, prendre’ls la infància fent que tinguin relacions sexuals immediates, accés a la pornografia i a la violència de ben joves.
En el llibre vostè dona molta importància al silenci, que fa falta –diu– per escoltar l’altre i per escoltar-se a un mateix.
S’ha de trobar temps per al silenci i la gent que ho prioritza, el troba. Jo sé de gent que se’n va uns dies a un monestir a reflexionar, o molta gent va a passejar o se’n va a llegir un llibre en un parc... Hauríem de valorar més el silenci, intentar potser no posar tant la ràdio al cotxe i aprofitar per anar pensant... i prioritzar. Ara la gent diu: “No tinc temps per a res.” Però a veure: no tens temps per a què? T’has d’organitzar i si arribes bé i si no, no ho facis. Jo soc partidari del silenci, que la gent es relaxi i no estigui tot el dia enviant missatges pel mòbil. Soc partidari del perdó, del sentiment de culpabilitat si s’ha fet una cosa malament, soc favorable que les famílies comparteixin i parlin dels temes i de les coses que passen, com per exemple de l’avortament. També soc favorable que no es confongui els nens amb la transsexualitat i, evidentment, que s’acompanyi els que són transsexuals. Dic les coses molt clares, jo.
Els joves depenen massa de les pantalles?
Doncs sí, per això potser convindria que de tant en tant se n’anessin a passar uns dies a un poble de pagès, que vegin què és plantar, que és recollir, què és llaurar la terra i esperar que neixi el fruit. I també al revés: que la gent dels pobles vagi a la ciutat. La societat està molt estressada, hi ha molts problemes de malalties mentals i molts problemes de drogues, violència... Això és el que tenim i ara el que hem de mirar és com combatre-ho. La gent demana més psicòlegs, més psiquiatres... Bé, és com si per erradicar els accidents de la carretera es demanés que milloressin els hospitals. El que s’ha de fer és conduir millor, conduir-nos millor..., treballar l’espiritualitat. Per mi espiritualitat és, per exemple, quan algú s’està morint i tu l’acompanyes. Acomiadar-se d’algú pot ser molt dur però és una cosa que l’ésser humà pot valorar.
La societat dona l’esquena a la mort.
Sens dubte. Els tanatoris són una cosa llunyana..., així està muntada avui la vida. Però jo crec que el que hem de fer és educar-nos en la mort, perquè la mort forma part de la vida i això, per exemple, els nens ho han de saber. I molta gent diu: i si ho diem al nen i té un trauma? No, no. Els xavals no agafen un trauma, el dolor hi serà quan se li mori un ésser estimat, però és que així és la vida, no es pot aïllar un xaval de la realitat i tothom ha de saber que morirem, que la gent que més estimem morirà igual que nosaltres. I els nens també han de saber què és néixer i que un bebè depengui de menjar del pit de la seva mare. Més enllà de la llei i el càstig, l’espiritualitat ens porta a l’ètica, a la moral..., i això és el que ens falta en aquesta societat i és el diagnòstic que faig després de veure milers de casos clínics.
I la religiositat davant la mort?
Miri, vaig conèixer una família a qui li van matar un fill a l’Ulster en un atemptat. Sempre han recordat el seu fill però des d’una profunda religiositat ho han acceptat perquè el criteri és que Déu va cridar el seu fill abans del que hauria d’haver estat. A aquesta família la religiositat els ha servit totalment, això és innegable. La família troba a faltar aquell nen i sempre en parlen, d’ell, és un més de la família, però ho fan amb absoluta serenitat.

Els monestirs

“Em sembla especialment bonic des del punt de vista religiós però també espiritual, i fins i tot, cultural que la gent conegui monestirs i catedrals i també mesquites”, diu Javier Urra. I en aquest darrer llibre que ha escrit dedica uns annexos a recomanar monestirs, catedrals i claustres d’arreu del món i també mesquites. De Catalunya recomana especialment el monestir de Montserrat, la catedral de Barcelona i el claustre de Santa Maria de Ripoll. Javier Urra, en un altre annex, fa referència a la regla de Sant Benet i reprodueix alguns dels capítols del text escrit per Benet de Núrsia en el segle VI, que organitza la vida pràctica i espiritual dels monjos. No en va, Europa i Occident deuen als monestirs benedictins la seva configuració i, en el fons, la seva manera de ser. Ora et labora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona