“ Viure és dubtar, cercar alternatives als avantpassats”

Deia Álvaro de Campos (heterònim de Pessoa): “Després de tot, la millor manera de viatjar és sentir. / Sent-ho tot de totes maneres. / Sentir-ho tot en excés/ Perquè totes les coses són realment excessives.” El viatge et dona una sensació de provisionalitat i et fa mirar la teva estabilitat, la vida quotidiana, des de fora del pou. El canvi de perspectiva és fonamental per vèncer la comoditat o l’excés d’arrelament.

Cap viatge és etern. Sempre tornem: els exiliats al país que s’inventen o troben, com deia Joseph Brodsky, o Edward Said o Claudio Guillén. En el meu cas torno a la literatura, la lectura i l’escriptura, que és la meva casa. O a les marjades, en el sentit que li donava Vicent Andrés Estellés: “M’agradaria, amb una semblant assemblea / de pedres, preservar amb els meus mots / un idioma, un país, una forma de vida.”

La vida és fragmentària, dissonant i desafinada. La desviació és un fragment, un moment d’il·luminació. Walter Benjamin descrivia el seu mètode d’acoblament de fragments a Das Passagen-Werk com un muntatge literari, que trasllada el principi del muntatge a la història: “És a dir, muntar construccions a gran escala a partir de la peça tallada més petita i amb més precisió.” Si alguna cosa ens ha ensenyat la postmodernor és el rebuig de (o la malfiança envers) les grans narracions nacionalistes, socials, en suma ideològiques, en les quals tot té un sentit. En el món actual, viure és dubtar, cercar alternatives als ensenyaments que ens havien fornit els nostres avantpassats, tot creant-ne de nous.

Va ser una experiència molt intensa. Wellesley i Brown són universitats privades (però no en el sentit que poden tenir al sud d’Europa), són dos centres d’elit però ben diferents. I tots dos tenen una política per la qual seleccionen els estudiants segons els resultats acadèmics i la proposta de vida que presenten en un essay, que és decisiu. Si les candidates a estudiant venen d’un barri pobre d’East LA (el gueto) però són llestes, immediatament són becades. És el que en diuen la need-blind admission (l’admissió a cegues sense tenir en compte la situació financera dels candidats per decidir l’admissió). Als EUA encara funciona l’ascensor social. El resultat és que tens una massa crítica d’altíssim nivell.

A Wellesley College es protegeix la condició femenina (i, llevat d’alguns excessos, fan bé). És una mena de gàbia daurada, però amb importants connexions amb MIT i altres colleges femenins, les Seven Sisters. Pedro Salinas, quan hi va arribar el 1936, escrivia a la muller: “El hombre es aquí una excepción rarísima, como el vestigio de una especie medio desaparecida.” Encara és així. En l’època que hi vaig ensenyar encara hi havia una connexió amb la cultura republicana que va perdre la Guerra Civil. Una de les llegendes urbanes (i era certa) deia que Javier Marías hi havia anat encara en bolquers. El campus fou dissenyat per l’arquitecte Frederick Law Olmsted, el mateix que va fer Central Park i el conjunt de parcs de Boston, l’Emerald Necklace Park. Era –i és– un lloc d’estudi i recolliment, prop d’un llac idíl·lic. Potser massa. Brown és una universitat liberal en el sentit anglosaxó. No és gens tibada com ho són les altres de la Ivy League. No hi ha un currículum fix i cada estudiant se l’ha de construir. Són estudiants molt independents, que saben què volen fer a la vida, amb una clara voluntat de servir la societat. Aquestes universitats són també un refugi de la societat liberal nord-americana. Una anècdota: en un dels cursos vaig tenir una filla de Kevin Costner aprenent català i llegint La plaça del Diamant.

Viure a Itàlia és meravellós: la cultura sofisticada, l’afabilitat de la gent, el menjar, el gust estètic, els monuments, etcètera. La buRRocràcia és infernal, però és el peatge que cal pagar per viure en un país on tothom sospita que l’altre està fent trampes (i en fan!). Venècia és una gran contradicció: un poblet de 50.000 habitants però, al mateix temps, l’única ciutat cosmopolita d’Itàlia. Les Biennals, la mostra de cinema, la converteixen durant uns dies de l’any en el centre del món de l’art, de l’arquitectura, del cinema.

La mala política municipal. L’especulació immobiliària provoca uns preus altíssims i impedeix que els estudiants puguin viure a la ciutat com succeeix, per exemple, a Bolonya. Cada cop més gent viu a Mestre, que tècnicament és part de Venècia, i es contribueix així a la disneyficació de la ciutat vella. He pogut veure la transformació del teixit urbà. Un desastre ecològic, d’altra mena del climàtic, però també de dimensions colossals.

La universitat és petita, però de bon nivell en humanitats i economia. Va començar com a business school, ara fa 150 anys. S’hi ensenyen més de 40 llengües, asiàtiques, africanes i europees (entre elles el basc i el català).