“Per a mi un pis és un somni inassumible, i no és just”

Va marxar d’Hondures sense res, però sabia que esperava una criatura. “No tenia ningú aquí, però el vol era barat i em van dir que era bonic”, explica la Denia, que va passar vuit dies en un hotel a Barcelona mentre buscava un lloc on viure. “Al locutori vaig veure que llogaven habitacions i hi vaig trucar.” Així és com va anar a viure a l’Hospitalet de Llobregat, on pagava 250 euros per compartir pis amb dos nois més. “Era un pis ocupat i jo no tenia ni idea de com anava, i amb les condicions i embarassada en vaig acabar marxant”, explica d’un dels pitjors moments que recorda, quan va passar quatre dies dormint al carrer quan acabava de treballar allà on netejava. “M’amagava i no parlava amb ningú perquè tenia por que em deportés la policia”, explica alleujada després d’haver pogut regularitzar la seva situació. No va ser fins al moment de parir que des de l’hospital la van derivar a serveis socials, però en espera de tenir un habitatge no li va quedar cap més remei que tornar a pagar una habitació en una casa ocupada. “Mai m’hi he sentit segura i per a mares amb nens és molt difícil, no tens aigua ni llum i si no pots pagar et fan fora perquè algú altre està esperant pagar 200 euros”, diu la Denia, que finalment va anar al centre maternal de l’associació Benestar i Desenvolupament. Amb l’ajuda que va rebre i el suport de l’església del barri va tirar endavant amb la petita. “Amb la pandèmia em van anar donant feines”, diu aquesta jove de 34 anys que viu en un dels pisos d’acollida de l’entitat. Amb els 680 euros que cobra li arriba just per pagar els 200 euros del lloguer, l’aigua i la llum. “Em queden 30 euros a la setmana per menjar.” El que més l’angoixa, però, és que l’estada és temporal: “Per a mi un pis és un somni inassumible, i no és just.”