Societat

SUKAINA

Ha apostatat de l'Islam

“Mai em van deixar fer el que fan les nenes d’aquí”

La violència religiosa l’estan patint la immensa majoria de nenes de famílies musulmanes aquí a Catalunya
A la mesquita peguen als nens i nenes. No sé com és que les institucions no controlen el que passa dintre de les mesquites
Per què als pòsters ‘guais’ sempre hi ha d’haver una dona amb vel? Per què no hi dibuixen una dona amb una creu al coll?

Fa uns mesos una dona que s’identificava com a Sukaina (sense cognom i sense més pistes) explicava a través de Twiter que havia patit abusos religiosos (i agressions físiques) per part del seu pare, a qui va haver de denunciar. “Mai vaig poder anar a estudiar a casa d’una amiga de l’escola, d’un nen, inimaginable. Mai vaig poder anar a una festa, ni a la piscina, ni d’excursió. Només em deixaven anar a la biblioteca. Mai em vaig poder posar minifaldilla, ni talons, ni pintar-me...”, recorda, i manté –com al seu dia va explicar en aquestes mateixes pàgines l’escriptora Laila Karrouch– que això els passa a la immensa majoria de les nenes musulmanes que viuen a Catalunya. La Sukaina ha apostatat de l’islam, motiu pel qual ha rebut amenaces i s’ha de mantenir en l’anonimat.

Vostè va explicar a través de Twitter que als 16 anys va denunciar el seu pare per maltractament religiós, motiu pel qual va anar a parar i durant dos anys en un centre de menors.
Jo fins als 14 anys era una nena obedient i orgullosa de la meva cultura i recordo haver criticat l’occidentalització, la llibertat sexual i tot això..., però va arribar un moment en què les coses van deixar de quadrar-me. Treia molt bones notes, ajudava a casa... i, tot i així, els meus pares no estaven contents amb mi perquè encara no m’havia posat el vel.
I se’l va arribar a posar?
Al final me’l vaig posar als 14 anys, tot i que després me’l vaig treure, cosa que va causar una gran decepció i la vergonya de la família. Quan em van obligar a anar a la mesquita, allà m’havia de posar el vel tant sí com no. A la mesquita em pegaven, a mi i a moltes altres nenes i nens si no ens sabíem la lliçó. De cara enfora diuen que has d’anar a la mesquita a aprendre àrab, però de portes endins l’únic que ens feien fer allà era aprendre’ns de memòria l’Alcorà. Si no memoritzaves la sura que tocava, et pegaven amb un pal als dits. D’això només fa dotze anys però he parlat amb altres noies musulmanes i em diuen que en altres mesquites també de l’àrea metropolitana de Barcelona passava i passa el mateix. Em preocupa molt i no sé com és que les institucions no controlen el que passa dintre de les mesquites. A Holanda fa poc es va descobrir que dintre de les mesquites impera la xaria, el salafisme; on diuen als nens que l’homosexualitat s’ha de castigar, etc.
I a casa seva?
A casa meva les coses van començar a canviar en el moment en què em vaig fer dona. Mai m’havien deixat anar a natació amb l’escola, ni de colònies amb els companys de classe, ni a cap excursió ni fer cap extraescolar, ni anar a estudiar a casa d’una amiga o a una festa d’aniversari...; a casa d’un noi ja ni es plantejava ni es planteja avui per a milers de nenes en edat escolar i de família musulmana. Fixa’t: el meu primer mòbil me’l van comprar quan ja tenia quinze anys i em va durar tres mesos perquè el meu pare va veure que hi tenia el número de telèfon d’un company de classe, d’un nen. Jo tenia el seu número perquè estàvem fent un treball de final de curs de l’institut i havíem de parlar. Doncs per tenir el telèfon d’un noi el meu pare em va prendre el mòbil. La reputació familiar del que tu puguis fer fora de casa, la sola idea que puguis perdre la virginitat, pesa tant que el control sobre nosaltres és total i absolut, vorejant la paranoia, jo diria.
Es va sentir controlada?
El meu pare i la família controlaven tot el que feia: em seguien a l’institut, a tot arreu, no em podia desviar ni un mil·límetre del que ells creien que és el que s’ha de fer per mantenir l’honor. I no només em passava a mi: ara els està passant a totes les adolescents catalanes musulmanes. I qui digui el contrari menteix.
L’escriptora Laila Karrouch manté que una noia musulmana és impossible que es casi amb un no musulmà, i encara menys amb un ateu.
Té raó, la religió musulmana ni tan sols ho considera. En la religió musulmana s’ha de seguir el llinatge del pare, per això un home sí que es pot casar amb una no musulmana perquè els seus fills seran musulmans perquè ell és el patriarca de la família. Però una dona musulmana no es pot casar mai amb un no musulmà; està totalment prohibit i així ho diu l’Alcorà. I menys amb un ateu. En tot cas, l’home s’ha de convertir.
Vostè explicava en el fil de Twitter que se sentia oprimida.
Les coses no em quadraven: les meves amigues feien coses i jo no podia fer res. Va arribar un moment que ja ni comptaven amb mi. A mi l’única cosa que em deixaven fer era anar a la biblioteca. Llegir va ser una salvació per a mi. Fixa’t si em passava hores a la biblioteca que avui encara mantinc contacte amb la bibliotecària..., però va arribar un moment que al meu pare també li va fer ràbia que estigués tot el dia a la biblioteca i em passés el dia llegint. També es va enfadar perquè un dia em van enxampar jugant a futbol. I com em van enxampar? Perquè és tota la comunitat qui et controla perquè si jo surto del camí recte tota la meva família queda tacada i queda en entredit la masculinitat del meu pare.
I es va escapar.
Em vaig escapar dues vegades de casa perquè va arribar un moment que ell em pegava. Les meves amigues m’ho preguntaven però per vergonya jo ho negava, però una professora, la d’educació física, ho va notar i va parlar amb una altra professora, de castellà, i aquesta segona professora, a qui encara avui estic agraïda, va fer una cosa que no tenia per què fer: va parlar amb la direcció de l’institut i van anar als serveis socials Al final van anar a parlar amb el meu pare. Va ser després que parlessin amb ell quan es va encendre d’ira pel que jo havia dit fora de casa. I em va pegar. I aleshores, em vaig escapar.
I?
Va durar una setmana. Aquella professora es va posar en contacte amb mi, van fer una altra reunió de la direcció de l’institut amb el meu pare i ell va prometre que no tornaria a comportar-se d’aquella manera amb mi. Vaig tornar, però la promesa del meu pare va durar quinze dies. En aquell interval vaig complir setze anys i un dia vaig anar amb una amiga a repartir currículums en un gran centre comercial... Se’n va assabentar i em va trucar. “On ets?”, em va preguntar el meu pare. I li ho vaig dir.
I què va passar?
Va venir a buscar-me, no sé per què se li van creuar els cables, quan tan sols repartia currículums per trobar una feina! Va fer fora la meva amiga i, de camí a casa, em va començar a insultar en castellà, que mai ho havia fet abans perquè ell a casa i amb mi parla àrab. I em va començar a dir puta i a escopir-me. I puta, puta, puta... Fa poc parlava amb la meva mare i encara no entenem el perquè dels insults d’aquells dies. Jo crec que em va insultar en castellà perquè ho entengués la gent del carrer. El dia següent vaig tornar a escapar-me. Vaig estar uns dies a casa d’amigues, que em podien acollir una nit..., érem nenes de 16 anys!, però vaig acabar dormint en un parc perquè no sabia on anar ni a qui demanar ajuda.
Devia ser molt difícil per a vostè.
Al marge de si et peguen o no, la violència religiosa, com jo la considero, l’estan patint la immensa majoria de nenes de famílies musulmanes aquí a Catalunya i ningú ho explica per por a les represàlies. A més a més, no tenim cap ajuda institucional per poder fer el pas. El que jo vull dir és que si ja és difícil per a una dona denunciar la violència masclista de la seva parella, per exemple, com li podem demanar a una nena que ho faci amb la seva família? Quan em vaig escapar de casa vaig arribar a anar set vegades a comissaria..., i els vaig explicar que per motius religiosos el meu pare em maltractava i m’obligava a tal i tal...; i saps què em van dir?, que els ensenyés les cicatrius. Que els ensenyés les cicatrius dels maltractaments i el meu pare aniria a la presó i que les meves germanes i jo aniríem a un centre de menors.
I la seva mare?
La meva mare porta aquí 30 anys i no sap ni parlar castellà perquè no surt de casa. I davant d’això, jo què havia de fer?
Què va fer?
Al final, la setena vegada que vaig anar a comissaria sí que vaig tirar endavant. Em vaig trobar un policia que em va ajudar i em va dir que si denunciava, encara que no declarés les cicatrius dels maltractaments, a mi em traurien de l’àmbit familiar i farien un seguiment al meu pare i a les meves germanes. I això vaig fer. I vaig anar a un centre de menors.
El seu pare es va adonar de la pressió religiosa que els feia?
No. Ell, senzillament, va actuar per por que li traguessin la tutela de les altres filles. Jo mai n’he parlat amb ell.
No ha volgut marxar a l’estranger per estar al costat de les seves germanes.
Elles viuen amb els meus pares perquè és veritat que ara ell està més controlat i poden fer més coses de les que jo vaig fer, suposo que perquè després del meu cas els serveis socials no li treien els ulls de sobre. A la germana que ve darrere meu no, però a les altres dues ja les van deixar anar a la piscina. I ara les germanes que encara viuen a casa, majors d’edat, sí que poden sortir. Dient mentides, això sí. Potser diuen que venen a dormir a casa meva i jo les cobreixo.
Com és que tan poques dones diuen el que està dient vostè?
Ningú s’atreveix a denunciar la violència religiosa perquè si ho fas et titllen d’islamòfoba. Els mateixos musulmans i gent d’aquí, gent d’esquerres que diuen que el meu discurs és racista. Però si jo soc d’esquerres i feminista! Ens volen silenciar i aquí de forma generalitzada es defensa aquesta religió, sense qüestionar res. Fixa’t que hi ha polítics que a mi em tenen blocada i són d’esquerres; és que no ho comprenc! Després, alguns d’aquests aplaudeixen quan algú es mofa o fa burla de la religió cristiana. Com s’entén això? Defensen el fonamentalisme de l’islam i no toleren que algú des de dintre ho denunciï i, en canvi, els agrada la burla contra el catolicisme. És com si a una dona negra li diguessis que no denunciï el seu marit negre maltractador perquè, com que és negre, denunciar-lo és racista.
M’està dient que és políticament incorrecte criticar l’islam ara mateix?
Sí, és exactament això. Jo soc d’esquerres i profundament antiracista però avui aquí no s’admet cap crítica a l’islam i si critiques aquesta religió, siguis qui siguis, et diuen que ets racista. Però a Catalunya som moltes i molts, homes homosexuals, per exemple, els qui estem lluitant per explicar la veritat. Algunes que lluiten amb la cara descoberta estan assenyalades i han de vigilar. Tinc dues amigues activistes –una d’elles és la Mimunt Hamido Yahia, autora del llibre No nos taparán. Islam, velo, patriarcado– que feien xerrades per Catalunya explicant això que ara jo explico en aquesta entrevista. Doncs bé, entitats d’aquí van repartir en alguns llocs on estaven convidades uns dossiers en què les titllaven de nazis, d’estar conxorxades amb la ultradreta, i demanaven que cancel·lessin les xerrades, una cosa al·lucinant.
Vostè critica la posició de la majoria de feministes envers l’islam.
Per exemple, en cartells suposadament integradors i guais quan es dibuixen les dones sempre n’han de fer sortir alguna amb vel. Per què? Perquè el vel només simbolitza la religió musulmana! Per què no es fa sortir una dona amb una creu al coll? Només dibuixen la dona religiosa musulmana i cal saber que ni totes les musulmanes porten vel ni totes les dones nord-africanes són musulmanes. Nosaltres creiem que identificar les dones nord-africanes amb el vel musulmà sí que és racista, com si nosaltres haguéssim nascut amb el vel embolicat al cap. Amb les altres religions no es fa.

El vel, una imposició

La Sukaina manté que el vel és només una imposició religiosa. Creu que les feministes musulmanes que no portaven mocador i han decidit posar-se’l “no transmeten la realitat” perquè el vel, diu, “no és una peça de roba, ni és identitari ni és cultural, sinó que és una distinció religiosa, quasi sempre imposada”. “No és cultural perquè als anys cinquanta i seixanta al Marroc les dones no portaven vel. Les nostres mares i les nostres àvies no portaven vel”, explica, i assegura que “tant el vel com la radicalització de l’islam els va portar Europa al Marroc. Van ser els immigrants que van anar a Europa i es van radicalitzar, que després van imposar el vel al Magrib”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

successos

La policia busca un home que exhibia una pistola pel carrer

L’Hospitalet de Llobregat
enogastronomia

Clou el cicle ‘d’vines 2024’ per promocionar la dona al sector vitivinícola

Lleida
societat

El 82% dels vehicles ja han sortit de l’àrea de Barcelona

barcelona
enogastronomia

El certamen internacional ‘Mundus Vini’ premia vins catalans

Barcelona
VERGES

La Dansa de la Mort dona inici a la Setmana Santa amb el desig de ser Patrimoni per la UNESCO

VERGES
sant antoni de calonge

Tallen un tram del passeig al trànsit a causa del temporal

sant antoni de calonge
mediterrani

Un terratrèmol de magnitud 5,7 sacseja el sud de Grècia

barcelona
infraestructures

Montgat tanca als vianants el passeig marítim del 2 al 5 d’abril

Montgat
SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC