Societat

PILAR GISBERT MONT-ROS

mestra, educadora social i voluntària de Caritas

“El voluntariat no es fa per ocupar temps lliure”

De tant en tant l’inspector venia a comprovar si realment estàvem fent classe, o si estàvem fent política
Amb la democràcia la situació va canviar i Càritas va perdre el paper que havia fet fins aquell moment

Va arribar a la ciutat de Girona l’agost del 1971 després d’un viatge per Sud-amèrica i d’uns anys a l’Equador, on va conèixer de prop l’ofici d’assistenta social, o treballadora social avui dia, una activitat que li va robar el cor. Quan va tornar del seu periple americà es va inscriure a la universitat i es va treure la carrera. La realitat tan colpidora que es va trobar la va portar a fer un pas més.

Vostè és a Càritas des de gairebé els seus inicis. Com va començar tot plegat?
Vaig entrar-hi com a treballadora, contractada. Soc assistenta social, emprant el concepte d’aquella època; actualment la professió es coneix com a treballadora social. Vaig anar a Càritas a treballar, però no vaig ser la primera, ja que l’entitat havia començat el seu camí tres anys abans de la meva arribada. Quan vaig arribar a Girona, feia poc que dues treballadores socials havien iniciat l’activitat de Càritas amb alguns voluntaris. Quan van venir a oferir-me la feina tenien clar que no volien que aquesta tasca es fes només amb voluntariat, sinó que volien tenir professionals. Unes companyes de curs que estaven fent les pràctiques a Girona van ser les primeres a qui van consultar, però no els va interessar i finalment m’ho van dir a mi. Jo vaig dir que sí. Poc temps després d’arribar, l’entitat va contractar una altra treballadora social, que justament havia fet el curs amb mi a Barcelona i havia fet les pràctiques aquí, per ajudar-me amb tot el treball comunitari. Teníem una feinada!
Quina era la feina de Càritas cinquanta anys enrere?
La concepció que en aquell moment es tenia de Càritas era totalment de beneficència, un concepte que mai m’ha convençut. La junta d’aquell moment volia canviar aquesta orientació i donar-li un aire més professional, que pogués ajudar les persones a través de la promoció de la seva situació, utilitzant els pocs recursos que hi havia en aquell moment. Estàvem encara en època de dictadura, però es va començar a fer un treball individual centrat en les persones; atesa la persona, s’atenia la família, però era un treball individual. Un treball en l’àmbit comunitari que se centrava sobretot en el barri de Vila-roja i el de Germans Sàbat, que llavors eren zones castigades per la pobresa, als extrems de la ciutat.
El franquisme posava límits?
En aquella època estaven prohibides les reunions, les associacions i les manifestacions. No hi havia cap dret reconegut. Per poder atendre persones havíem d’estar reconeguts, si no tot era considerat il·legal. Vam redactar uns estatuts i vam presentar-los al Govern Civil. A partir d’aquell moment ja ens podíem reunir. Per a les assemblees havíem de demanar permís al Govern Civil i havíem de facilitar l’ordre del dia i altres detalls, ja que podia venir un policia a la reunió per controlar el que es feia. Normalment venia un policia de paisà. Volíem millorar l’asfaltatge i fer arribar llum i l’aigua corrent a aquests barris, que no en tenien. Eren processos molt llargs, s’hi implicava tot el veïnat. Fins que s’aconseguia algun èxit podien arribar a passar mesos i a vegades fins i tot anys. Es deia que a Girona no hi havia analfabetisme, però nosaltres teníem contacte amb moltes dones que no havien estat escolaritzades mai, i que, a la pràctica, eren analfabetes. Ensenyament ens va deixar l’escola de Vila-roja. Hi anàvem després de l’horari escolar i teníem accés a un local on a l’hivern teníem calefacció, teníem llum...; estava ben equipat, ens ho deixava tot –pissarres, material, etc.–. De tant en tant l’inspector venia a comprovar si realment estàvem fent classe, o si estàvem fent política. En aquella època s’havia de fer tot en castellà. Aquesta iniciativa va ser un èxit. Era una escola d’adults i com que jo havia fet magisteri Ensenyament ens va catalogar com a servei i tot.
Era fàcil trobar ajuda de voluntaris?
El voluntariat sempre ha estat una part fonamental de Càritas. Hi van col·laborar psicòlegs, estudiants universitaris, pedagogs... Moltes persones de diferents àmbits ens van voler fer costat. Oferíem classe cada dia. Vam treballar molt. Era una feina molt maca ja que veies com les persones, a través de la llengua, no només aprenien a llegir i a escriure, sinó que podien entendre tot el que s’anaven trobant dia a dia. Els cursos eren tant per a homes com per a dones. També fèiem sortides amb el cotxe d’una de les persones participants i amb un altre per part nostra. Omplíem el cotxe i anàvem a conèixer l’entorn. Vam visitar Ullastret, la Bisbal, les ruïnes d’Empúries, etc. Alguns dels homes que van venir eren paletes i ells anaven descobrint el valor que tenia tot allò que veien i ens ho traslladaven a nosaltres. Teixir vincles era i és fonamental per ajudar les persones. A Vila-roja teníem un grup de joves. Amb ells vam treballar, sobretot, els drets humans. Normalment eren fills o filles de pares i mares que estaven molt implicats amb l’entitat. Eren joves que ja començaven a treballar. No només els ajudàvem a recordar que tenim uns drets, sinó també que havíem de procurar de poder-los exercir, que no només són teoria. A Germans Sàbat hi havia gent molt implicada en sindicats i van ajudar molt a aconseguir coses per al barri. Ells treballaven molt i tenien molta empenta. En la meva època com a treballadora vam arribar a fer moltes inscripcions fora de termini al Registre Civil! Els infants no estaven inscrits, uns tenien quatre anys, els altres en tenien deu, fins i tot hi havia joves que ja eren majors d’edat! Quan vam descobrir tot aquest entrellat van aparèixer nens sense inscriure de sota les pedres! Necessitàvem testimonis que havíem de buscar, la partida de baptisme. Aquests nens no constaven enlloc i deia a les mares: el teu infant no ha nascut!, i quedaven sorpreses, però els explicava el que significava, que si no tenien un paper que deia que aquesta criatura havia nascut per al sistema no constava enlloc.
Estava tot per fer.
Com que a Vila-roja no tenien consultori ni gaire res, havien de venir al centre de Girona, al carrer Santa Clara, per anar al metge. Des de l’Institut Nacional de Previsió, com es deia en aquella època, ens exposaven que no hi havia suficients persones al barri per a un consultori. Amb la gent d’aquests sectors vam estar recollint tots els números de totes les targetes d’assistència sanitària i el nom perquè veiessin que sí que hi havia gent suficient per posar el consultori. En necessitàvem 500 i les vam superar de llarg. Aquest fet també va suposar reunions amb l’Institut Nacional de Previsió i amb l’Ajuntament per aconseguir un local per ubicar-hi el consultori. Tot això va ser una feinada! L’Ajuntament finalment va aconseguir un local i Sanitat va posar un consultori amb una metgessa que visitava cada dia, pràcticament. Evidentment, tot això ho vam fer coincidint amb l’arribada de la democràcia. Jo portava el sector de Vila-roja i la meva tasca era coordinar-ho tot, era a tot arreu. El primer ajuntament democràtic de Girona va insistir a crear centres socials i posar-hi treballadors socials. Va voler assumir tot el treball que estàvem fent des de Càritas. Només ens enviaven persones perquè féssim allò que justament des de Càritas havíem treballat per no fer. Tot el teixit que s’havia creat amb les associacions de veïns, els moviments socials, la implicació ciutadana, es va anar perdent. Tot allò que era clandestí abans de la democràcia va deixar de ser-ho: les reunions, les trobades, etc. Tota la situació va canviar i Càritas va perdre el paper que havia fet fins aquell moment. En aquell moment em vaig desvincular de l’entitat durant uns anys. Després, a la llarga, l’Ajuntament i les administracions han anat veient que no arriben a tot, s’ha perdut l’entusiasme d’aquell moment i es torna a valorar el paper de les entitats.
Per què va decidir tornar?
Vaig tornar el 2003, després de la jubilació i com a voluntària. Eren a la parròquia de Sant Salvador. Em van oferir anar a la Creueta, amb un grup on feien diferents tallers de conversa en català i de costura, com el que jo havia conegut feia anys. Més tard, vaig anar a fer el mateix a Vila-roja, i les dones que formaven part del grup de la Creueta, Sant Daniel i Font de la Pólvora també podien participar-hi. Vam anar a l’escola de la Sagrada Família. A més a més d’ensenyar el català, intentàvem que les persones participants estiguessin connectades amb grups de Girona, per conèixer la ciutat, l’entorn. Anàvem a veure l’ajuntament, el Registre Civil, on havien de registrar els fills. També vam poder anar al teatre, a concerts, a diferents exposicions, etc. No totes s’hi apuntaven, però algunes sí. Es generava tanta confiança en aquest tipus de tallers que fins i tot les dones se sentien preparades per exposar inquietuds i dificultats personals. Al final aquests tallers s’han convertit en els tallers d’acollida lingüística i cultural. La xarxa ja no només era de coneixement sinó entre elles com a grup per enfortir-se. Els tallers és el que em dona la força per empènyer, per treballar. Tinc molt clar que soc una privilegiada i que he de compartir, no només des del punt de vista econòmic, sinó també tot allò que jo tinc i soc com a persona. He d’intentar que elles puguin tenir la seva plenitud perquè tenen moltes capacitats i molts valors, però no han tingut la possibilitat de desenvolupar-los. Això em porta a comprometre’m amb Càritas. Des de Càritas fem moltes coses, acollim i acompanyem les persones que se’ns adrecen. Escoltem, identifiquem i valorem cada situació, i establim un pla de treball personalitzat a partir dels nostres recursos i projectes, coordinat amb els serveis socials i altres entitats. Un voluntariat no es fa per ocupar hores lliures, es tracta de donar part del teu temps, no perquè no sé què fer-ne, sinó perquè l’altra persona pugui tenir a través teu i de moltes persones tot allò que té o hauria de tenir com a persona. Enriqueix molt, però una cosa és dir-ho i l’altra viure-ho, per això animo a tothom a fer un voluntariat. Si tu dones, ja no dic diners, reps molt més i això t’omple la vida. A vegades em pregunten: “Com és que estàs contenta?” I és que això t’omple la vida. No només ajudes que la persona sigui més feliç sinó que tu també reps felicitat.
Ara tot és més difícil.
Quan jo vaig començar, Girona era una ciutat que havia rebut força persones vingudes de l’interior d’Espanya. En aquest sentit, “eren gent d’aquí”, tenien els papers i això no es posava en dubte. Es tractava de buscar feina i n’hi havia. S’havia de solucionar la qüestió de l’habitatge. Ara la situació és molt diferent. El que passa ara és tota la migració, que no s’accepta i que no es vol, se li posen barreres perquè no puguin arribar, ens oblidem que són persones i que tenen els mateixos drets. Venen sense res. No tenen cap dret i el primer que haurien de tenir és l’empadronament, han de ser reconeguts ciutadans del lloc on visquin. La persona ha d’existir, és el mateix que deia a les mares quan els seus fills no estaven inscrits al Registre Civil, salvant les distàncies. Però aquestes persones no existeixen de cara a l’administració, i si existeixen, existeixen per fer-les fugir o per tancar-les en un CIS. La situació és completament diferent i el món laboral tampoc és el més adient, la situació econòmica també és diferent. Les situacions que es donen són molt més complicades de resoldre perquè ja no depenen només del municipi. Abans no era tan complicat resoldre aquest tipus de problemàtiques.

El viatge que li va canviar la vida

Mestra, treballadora social pionera a Girona i voluntària històrica de Càritas des dels seus inicis, Pilar Gisbert, de 83 anys, prové d’una família de classe mitjana. Els seus pares li van transmetre la curiositat pel coneixement de l’entorn i de la vida, un saber fer i saber estar, en què l’ajuda a l’altre té un paper fonamental. Va néixer a Ulldecona, però no hi va viure, ja que era època de guerra. La família, sempre unida, es va establir a Roquetes, on la Pilar es va quedar fins al batxillerat. Després va estudiar magisteri a Tarragona i en acabar la carrera va passar uns anys com a “voluntària” a l’Equador. Un viatge que li va canviar la vida i li va obrir els ulls a la feina de les treballadores socials. Reconeix que a finals del franquisme les coses eren una mica més senzilles ja que almenys els immigrants tenien papers, i en canvi ara tot és molt més difícil ja que molts dels nouvinguts són invisibles i les dificultats per legalitzar-se són enormes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Susqueda: trets i proves sense testimonis humans

susqueda
SALVADOR CLARET
COL·LECCIONISTA I HISTORIADOR DE L’AUTOMÒBIL

“A l’afició pel vehicle antic li sobra nostàlgia”

SILS
XARXA FERROVIÀRIA
accident

Nou xoc a l’R4 de rodalies

barcelona

La PAH insta a frenar a Girona el desnonament de tot un bloc

GIRONA

Els bicibusos comencen a fer-se un lloc a les ciutats

GIRONA

La migració fa créixer la població en 7.951 habitants

barcelona
Societat

Només hi falta la neu

SANT MEDIR
Gastronomia

El sake substitueix el ‘xampanillo’

Olot
Problemes  per cobrar   la renda garantida

Problemes per cobrar la renda garantida

Barcelona