La Petonada 2018 recorda Jordi Cuixart en l’absència
La plaça Universitat reclama una mirada més transversal a l’amor, amb la complicitat d’entitats, escriptors, artistes i activistes
La festa reivindica la diversitat de les relacions sexoafectives
“Tothom té el dret d’entendre l’amor com li doni la gana.” Aquest va ser el clam que Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, va llegir ahir a quarts de cinc de la tarda a la plaça Universitat, davant d’una filera d’assistents (entre els quals hi havia el president del Parlament, Roger Torrent) amb flors grogues i banderoles de “Llibertat presos polítics”. La tercera edició de La Petonada tenia un cert regust amarg, per l’absència de Jordi Cuixart, que l’any anterior hi havia assistit, i, pel que sabia Txell Bonet, “va estar força petonejat”, deia amb una irònica gelosia. Cuixart en una breu nota insistia en la ineficàcia de la repressió política: “Ens volen aïllar però estem més units que mai: avui som més sensibles, més empàtics, més solidaris; aquest canvi ha arribar per quedar-se.”
La Petonada és una jornada festiva que pretén eliminar estigmes amb el bon humor. I amb el ball com va demostrar Pere Faura a quarts de dues del migdia fent rotllana a la plaça. Òmnium lidera una trobada en què també intervenen una vintena d’entitats del sector LGBTI, associacions culturals i que defensen models afectius no patriarcals i que té el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Un cert to saludablement canalla respirava contínuament dalt de l’escenari. El lema ho deixava ben clar: Només els petons ens taparan la boca. Més que una reivindicació de pau i llibertat d’una societat que se sent oprimida pel 155 (entre altres comportaments de l’aparell de l’Estat espanyol), també es demana per un “Estima com vulguis”. Des de l’escenari, els membres del col·lectiu transvestit Pullman saludaven a “totoes” per no estigmatitzar cap dels gèneres. I en un to molt més picant, els presentadors, per escalfar l’ambient amb l’arribada del missatge de Cuixart en boca de Bonet, insinuaven que seria necessari que “les barretines sortissin de l’armari”. Perquè la sexualitat ja no té sentit que quedi reclosa en un espai íntim, sinó que ha de poder viure’s amb normalitat arreu.
Però, va funcionar La Petonada? Sí, tant en directe com a través de selfies penjades amb l’etiqueta #petonada2018. A la tarda, quan per fi la plaça anava omplint-se i la gent havia anat deixant la vergonya a casa, van anar sortint les parelles per retratar-se fent-se petons de pel·lícula (va se premiada la de la mare i la filla que van interpretar un petó de No sense la meva filla). I tot seguit una parella se sumava a fer-se un petó de passió d’un minut de durada tot anunciant que volien compartir que feia 53 anys que vivien junts. Anna Bertran, Imma Sust i Sergi Cervera esperonaven els espectadors a participar-hi festivament. L’única condició era que, els petons, se’ls fessin parelles (independentment de sexes o edats). I, a baix de l’escenari, també arribaven petons cordials de galta amb una dona amb els llavis tacats d’un Frigopie!
Hi haurà una vegada
Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va redactar i llegir el manifest de La Petonada 2018. Ella reivindicava un canvi d’inici de conte. En comptes del clàssic “Hi havia una vegada...” somiava el “Hi haurà una vegada...”. I així podia imaginar-se que algun dia “l’única condició d’estimar serà el respecte mutu i el dels altres”. I esperonava a fer cas al vers de Miquel Martí i Pol que incita a fer-se petons pels carrers perquè “trontollin les cases”. Al matí, ja hi havien intervingut David Ymbernon llegint alguns dels seus versos editats i un microrelat titulat Ulls verds amb aigua de ments en què es descobria un viatge a Istanbul que, a més de la passió per descobrir la unió d’Europa amb Àsia, també es trencaven les convencions heterosexuals, amb gran delit.
Com cal trencar els arquetips dels contes clàssics
Els contes remeten, per definició, a uns arquetips heteropatriarcals. Sant Jordi mata el drac, mentre que la princesa és incapaç de rebel·lar-se a la decisió del seu pare, el rei; i la societat tampoc gosa contrariar-lo, per exemple. Però les convencions són per transgredir-les. I en això els contes també poden ser uns grans revulsius. Per això, Joana Raspall felicitava per Sant Jordi les princeses “que muntaven a cavall, que no esperen avorridament a ser salvades i que es mengen a queixalades la rosa de massapà”.
A la vegada celebrava la diada als cavallers que són creatius i nobles amb si mateixos i que saben més que tacar-se de sang. “I que es deixen salvar quan els fa falta.” Fins i tot, celebrava Joana Raspall (1913-2013) els dracs que lluiten per trobar el seu lloc al món, que repten els prejudicis del seu entorn. En definitiva en aquest conte de Sant Jordi, l’autora desitjava “feliç dia a totes les persones que gaudint de qui són i d’on venen segueixen obertes a pensar –en gran i en veu alta– el lloc cap a on volen anar”.
