Societat

Cent anys d’hospital

Obra de l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau, l’edifici es va construir als afores de Granollers perquè l’anterior havia quedat petit

Empresaris, filantrops, la venda del retaule gòtic dels Vergós que havia presidit l’altar major de l’església de Sant Esteve i la mateixa societat civil van ajudar econòmicament a construir-lo

El 25 de juliol del 1923, es va inaugurar l’edifici modernista de l’hospital de Granollers, en un camp de vinyes que hi havia en un puig assolellat i airejat a la rodalia de la ciutat. Les dependències havien de servir per tenir cura dels malalts amb millors condicions de les que tenia l’antic convent dels Caputxins, que feia funcions d’hospital, en uns terreny on ara hi ha part del parc Torres Villà.

L’edifici centenari és obra de Josep Maria Miró i Guibernau i acull encara part dels serveis sanitaris de l’hospital, que s’ha continuat ampliant al costat. La periodista Imma Juncà, per encàrrec de l’hospital, ha elaborat el llibre Cent anys cuidant de tu, en què explica els orígens de la institució i tot l’esforç col·lectiu que ha suposat per a la ciutat. “L’edifici en forma de U té tres pavellons. El de Sant Jaume, perquè la principal persona que va destinar diners a aquest pavelló es deia així: Jaume Corbera i Tiana, un empresari del tèxtil de Granollers, que tot sol va posar les 70.000 pessetes que costava aquest pavelló que es va destinar a hospital. El pavelló de Santa Faustina, que estava destinat a asil i es diu així perquè hi havia un matrimoni molt important format per Faustina Mata i Francesc Fàbregas, que van ser uns filantrops molt importants, no només per a Granollers, sinó per a Barcelona, perquè també van intervenir a les llars Mundet. I, finalment, el pavelló de Sant Enric, no tan conegut, que és on viuen les carmelites vedrunes”, detalla Juncà.

Origen medieval

Les tres ubicacions diferents que ha tingut l’hospital de Granollers al llarg dels segles sempre han anat lligades al creixement demogràfic i a la història política i social. Imma Juncà explica que el primer emplaçament va ser en el que ara és la sala de cultura Francesc Tarafa: “L’hospital és d’origen medieval. Sobre el 1328 sabem de la seva existència, però segurament és anterior, i el fundador va ser Bertran de Seva. La segona ubicació va ser l’antic convent dels Caputxins, sobre l’any 1844, un cop desamortitzat, i que, a principi del segle XX, va quedar petit. Feia una funció diferent a la que coneixem ara, més per acollir peregrins i malalts amb mitjans precaris que gestionaven les monges. I, finalment, l’emplaçament actual. Aquí la gran figura impulsora de l’hospital és Francesc Ribas, un empresari barceloní que va casar-se amb la granollerina Eulàlia Barangé.” Imma Juncà relata que “Ribas era un home molt influent i vinculat al RACC, dels primers que va tenir vehicle; una persona avançada a la seva època. A principi del segle XX, el ferrocarril que travessava pel centre Granollers impedia que la ciutat creixés, i per això Francesc Ribas també va impulsar canviar de lloc la línia de tren, que passava a tocar del convent dels Caputxins.”

Executar l’edifici del nou hospital va costar molt: no hi havia administracions al darrere, més enllà de l’Ajuntament, dels benefactors o filantrops i sense oblidar la societat de Granollers, que volia un nou hospital. Juncà detalla: “Si mires la premsa de l’època, cada setmana es publicava amb nom i cognom la gent que donava diners per a l’hospital; era un exercici de transparència. Després, hi havia tómboles i tot el que es feia en l’àmbit cultural tenia sempre una part solidària.” L’altra part important en la construcció en va ser la venda del retaule gòtic de Sant Esteve, atribuït als pintors Vergós, per 125.000 pessetes de l’època.” Ara forma part del patrimoni del MNAC i es pot veure al Museu de Granollers. Al final, es va aconseguir obrir un hospital, però faltaven diners per gestionar-lo, i la societat va continuar fent donacions i activitats per ajudar. Més endavant, “durant el franquisme, hi va començar a haver algun tipus de subvenció per part de l’Estat i, després, la Mútua del Carme hi va començar aportar els seus afiliats i també recursos nous”, explica Juncà.

Etapa funesta

Amb el bombardeig de Granollers, l’any 1938, l’hospital va quedar desbordat. Es van haver d’enviar ferits i mutilats a hospitals de la comarca, de Barcelona i d’Osona. I també es van acollir els refugiats de la resta de l’Estat espanyol a mesura que avançaven els colpistes. “Van ser anys difícils de gestionar: epidèmies, tifus, els refugiats que venien en un estat deplorable perquè en el trajecte fugint d’Astúries, de Madrid i del País Basc no arribaven en bones condicions; alguns infants no ho van resistir i van morir aquí. Amb el franquisme, hi va haver problemes per donar de menjar a la gent, racionament”, afirma Juncà.

Al començament, la gestió era més precària, amb les monges vedrunes i 4 metges que no tenien dedicació exclusiva. Sobre l’any 1968, “la ciutat estava creixent amb el baby-boom dels anys seixanta i setanta, havia arribat la industrialització, amb més accidents laborals i de trànsit, molta més gent i les monges no podien atendre-ho tot”, detalla Juncà. “I van demanar al patronat de l’hospital que hi posessin un gerent. El primer va ser Enric Obac, un home que venia d’Esade i el va fer rutllar.”

El llibre d’Imma Juncà, que també relata l’etapa més recent de la institució, com ara l’època de la covid, forma part dels actes del centenari de l’hospital, que encara no han acabat. Passat l’estiu, hi ha previst un espectacle de llums i so projectat a la façana i un documental.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia