“L’envelliment no és un problema, és un èxit”

Em va enfadar, indignar, la falta de reacció. És un fet que el maltractament a la gent gran existeix, com existeix el maltractament en altres col·lectius. No pretenia parlar del fet del maltractament, perquè sempre serà espantós i sempre serà una notícia.

Sí. El primer protocol inèdit va produir-se a les comarques gironines l’any 2007. Jo hi vaig participar. A partir d’aquell se n’han fet molts. S’ha descrit el maltractament a les persones grans en la Declaració de Toronto (1995) i en la Declaració d’Almeria (2002). Però, com en altres edats això ha anat avançant de manera que de la reacció davant d’una situació de maltractament hem passat a més coses, en el cas del maltractament de la gent gran encara no.

Per falta de visibilització i també per una de les coses que ara està apuntant més insistentment l’OMS, que és el problema de base de l’edatisme de la societat. L’edatisme no és només la discriminació i el fet de maltractar, l’edatisme és també el prejudici que portem respecte a les persones grans.

D’una banda continuant visibilitzant els casos de maltractament. Però això sempre serà reactiu i, d’altra banda, no hi ha més manera que canviant com pensem. Això es comença des de petits. Des de les escoles. S’ha de tornar a recuperar o posar en el lloc que pertoca la figura de la persona gran. Hem d’empoderar la figura de la persona gran. Si cada vegada que parlem de persones grans parlem de les necessitats que tenen, parlem únicament d’existencialisme i de protecció i de paternalisme, l’edatisme continuarà. I continuarem pensant que són persones que necessiten ajuda i que no tenen capacitat per prendre decisions. Per això els hem d’empoderar. El sistema s’hi ha de posar.

La persona gran és una persona que pot donar molt i ha de donar molt. Ens passem més de mitja vida envellint, i no pot ser que quedi reduït senzillament a ser un col·lectiu receptor de necessitats. Quan parlem de gent gran es parla del problema de l’envelliment. L’envelliment no és un problema, és un èxit.

Sí. El paternalisme, que l’exercim tots, no només des de la imatge que podem donar sinó també des dels mitjans de comunicació, o des de la mateixa escola que en parlem. O el mateix sistema sanitari. El sistema sanitari és un sistema proteccionista, d’ajuda. És un ‘jo sé el que vostè necessita i no li he de preguntar què espera de mi’, que és el que hauríem de preguntar. I com que ara vivim més i les persones grans són més vulnerables des d’un punt de vista de la salut, tenen més complexitat, el sistema és invasiu. No mantenim l’autonomia de presa de decisions amb la gent gran. No preguntem.

Sí, ja s’han fet coses. Hi ha persones grans que estan fent coses a les escoles explicant vivències. Però sabent que no només ha de ser la persona gran la que ha de ser receptora d’ajuda, sinó la persona jove també. La persona gran pot fer moltes coses. Inclús des de la dependència. Aquest és un pas molt més endavant.

Efectivament. Aquí hi ha la clau. Al Sociosanitari Bernat Jaume fem voluntariat intergeneracional. Personalment col·laboro amb gent jove des de fa més de 25 anys, que vaig començar amb Càritas. El que més costa és fer entendre als joves que les persones grans que són aquí són una gran font de riquesa, una font per aprendre. En el moment en què aquest voluntariat és bidireccional, és el moment en què es triomfa. Quan després de dos o tres mesos de fer aquest voluntariat surt un jove dient-me ‘ara sé més del que sabia abans, ara soc millor perquè he après coses que no m’ensenyen ni a l’escola, ni als llibres, ni els meus pares’, és quan s’ha triomfat.