Medi ambient

MARTINA RECHE VILANOVA

ENGINERA EN SISTEMES NAVALS DE SANT JOAN DE LES ABADESSES

“Contaminar no només no serà ètic, tampoc serà econòmic”

No he nascut en un municipi de marina, sinó a muntanya, però he mamat la passió pel mar des que era petita
Si m’havien de dir que no, que ho fes l’empresa dels meus somnis. North Sails em va dir que sí i va ser una injecció d’energia

Martina Reche és una enginyera en sistemes navals que està fent el doctorat a la multinacional de veles, o més ben dit sistemes de propulsió pel vent, més prestigiosa del món. Està creant un programa informàtic que facilitarà als vaixells de gran tonatge estalviar costos de combustible i, per tant, fer front a l’increment de les taxes per emissions de CO2 i als nous postulats de la Unió Europea sobre zero emissions d’aquí a tres dècades. Explica la seva recerca i la seva vocació professional en aquesta entrevista i reflexiona sobre el paper de la dona en uns estudis universitaris i un sector laboral dominat pels homes.

Perdoni: una enginyera en sistemes navals nascuda a muntanya?
Sí, molta gent fa broma i em diu si és per construir caiacs per navegar pel riu Ter [riu]. La veritat és que la meva vida ha estat sempre lligada al mar. No soc del mar, no he nascut en un municipi de marina, però he mamat la passió pel mar des que vaig néixer. Tenim pis a l’Escala i hi passem les vacances i els caps de setmana d’estiu i des de sempre hem navegat...
Expliqui’m com va anar a parar a Escandinàvia.
Vaig anar a la KTH Estocolm per un Erasmus. És la universitat tècnica més gran de Suècia. I quan havia de tornar em van proposar quedar-m’hi quatre mesos més per fer la tesi del grau. Finalment, vaig fer-hi el màster treballant en un projecte d’investigació de la Unió Europea sobre vaixells autònoms.
Vol dir ‘intel·ligents’, que funcionen sols?
Sí, hi ha diversos graus d’autonomia, des dels que agafen la càrrega i naveguen sense tripulació, fins als que només els cal una persona per controlar tot el procés, però sí... I aquest projecte estava lligat a l’estudi del problema del tràfic marítim al Benelux, pel trànsit de camions que es genera als ports d’Hamburg i Rotterdam, des d’on es distribueix mercaderia a tot Europa.
I els vaixells autònoms en què hi podrien ajudar?
La Unió Europea estudiava com fer passar part del trànsit de camions als canals fluvials amb aquestes embarcacions intel·ligents.
Acaba el màster i després cap a casa?
Sí, perquè em va agafar enmig de la pandèmia i vaig decidir tornar a casa. Vaig pensar que hi estaria millor que no pas tancada en un pis al nord d’Europa. Va ser un període de confusió.
Deixi’m fer un petit parèntesi. Com es va viure la pandèmia a Suècia?
D’una manera molt diferent. No hi havia cap norma ni privació de llibertat. Tampoc a Dinamarca, on visc ara. A part que la constitució d’aquests països no permet prohibir la llibertat personal, allà la gent creu, tothom veu què ha de fer.
Diu que va ser un període de confusió, per què?
Perquè, quan fas la carrera, ningú t’explica que hi ha moltes sortides; en el meu cas, inspecció, disseny de vaixells, aplicació d’energies renovables, sistemes de refrigeració... És un ventall molt gran i és difícil saber què t’agrada. Sí que tenia clar que volia fer el doctorat. Em van oferir un tema però no em va acabar de convèncer i vaig decidir iniciar un període d’investigació per mirar què m’agradava. Anava creant el meu projecte i volia alguna cosa que m’apassionés. Només tenia clar, en aquell moment, que ho volia fer a través d’una cooperació acadèmica amb l’empresa privada. Vaig provar-ho, d’acord amb els meus professors, amb una de grans dimensions i una de petita, i em van dir que no per diferents motius, o bé perquè no tenien diners per investigar o bé perquè no els interessava aquesta línia d’investigació.
Però al final ho va aconseguir, és clar.
Sabia que era un procés difícil i vaig pensar que si m’havien de dir que no, que ho fes l’empresa dels meus somnis. I vaig enviar la proposta a North Sails. Em van dir que sí i va ser una injecció d’energia. Són a tot el món, és l’empresa més gran de veles a escala mundial. Va ser un procés llarg per trobar un punt comú entre la meva idea i la investigació, com adaptar-la, on fer-ho. A més, hi vam poder aplicar una beca del govern danès per a investigació en la transició verda, en la reducció d’emissions. I el març passat vaig començar.
En què consisteix exactament la seva recerca?
Treballo en veles per a vaixells mercants. Quan estava acabant el màster el 2019 a Suècia, vaig voler fer el mig any del projecte final en una empresa i fer la transició cap al món laboral. Volia veure com era la vida fora de la universitat. Per casualitat vaig assistir a Londres a una conferència sobre el vent l’octubre d’aquell any, soc regatista, i vaig tenir clar què volia investigar.
Les veles per a mercants...
Sí, hi vaig descobrir mercants que instal·laven veles. Era perfecte, perquè podia combinar la meva afició i, com a enginyera, aportar el meu gra de sorra per fer un món millor reduint les emissions.
En què es diferencia el seu projecte del màster?
Era d’enginyeria naval i el vaig fer per la DNV d’Hamburg, l’empresa més gran del món en classificació de vaixells, és a dir, que es dedica a fer les normatives perquè les embarcacions siguin segures. Vaig estar treballant un programa per predir l’estalvi de combustible de vaixells comercials grans quan instal·laven veles. Ells no volen vendre veles, sinó guanyar coneixement per orientar els seus clients. Vaig veure moltes empreses, em van donar moltes dades per entendre com anava aquesta indústria.
I doncs?
Vaig veure que m’agrada molt aquest tema i que m’hi volia dedicar. Vaig fer el projecte pels tres anys de doctorat, es va poder lligar la cooperació de la universitat de Dinamarca amb North Sails i em van assignar dos supervisors a cada banda.
Quina és l’alternativa a les veles?
Combustibles com l’hidrogen, el metanol... Un altre debat és si són verds o no. El vent és cent per cent verd i el tenim a tot arreu. És com tornar als orígens però amb una nova tecnologia.
Perdoni, però quan vostè parla de veles, què s’ha d’entendre?
Qualsevol sistema de propulsió de vent, i això inclou qualsevol cosa que ho faciliti. I sí, poden ser veles, que ara ocupen menys espai i que estan fetes amb materials que no són els tradicionals, però sobretot es tracta d’altres elements com els rotors Flettner, uns cilindres que donen voltes i actuen com un avió, i altres elements que fan força o propulsió endavant com un turbo d’una ala avió amb un ventilador a dins, ales d’avió en vertical...
I, per tant, vostè estudia quina és la millor vela o el millor sistema?
Qui et vengui el sistema et dirà que el seu és el millor. Amb el meu projecte busquem quin és el millor per a un vaixell determinat, segons la ruta, el tipus, les dimensions i nombre d’elements, i on s’han de posar per estalviar combustible.
Com es materialitzarà tot plegat?
En un programa informàtic. Jo soc enginyera naval i per a això, per treballar la part del cost, compto amb la participació del meu cap de l’anterior projecte, que és una autoritat en economia marítima.
Una aportació rellevant, a més, per estalviar, i més en l’actual context de preus del combustible.
Sí, però sobretot per l’estalvi que els comporta quant a la taxa de CO2. Contaminar no només no serà ètic, sinó que tampoc serà econòmic. L’EU ETS, que gestiona els drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle, fa pagar 80 euros la tona i ara hi han inclòs els vaixells que arriben o marxen d’un port europeu.
Posi un exemple.
Un vaixell normal, un petrolier per exemple, ha de pagar 25.000 euros al dia en taxa de CO2.
Descrigui com és la indústria naval.
És molt conservadora. Hi ha pocs hippies com nosaltres [riu], que intentem trobar coses per anar una mica millor. És una indústria molt conservadora però fan moltíssim en molt pocs anys. Van a tot gas en energies renovables. Enginyers navals més grans em diuen que que bé començar amb la meva investigació, en un context de grans canvis, perquè els estan pressionant molt amb normatives i els acords que hi ha d’haver en un context de molta aigua internacional...
I això qui ho regula?
L’OMI, un organisme que forma part de l’ONU, lent i desesperant. Mana reduir a la meitat les emissions de la flota mundial l’any 2050. Cal tenir en compte que la flota es pot haver duplicat, l’any 2030, i que es planteja reduir un quaranta per cent l’òxid de sulfur, en un context mundial en què Europa vol un transport marítim cent per cent verd i altres països, com l’Aràbia Saudita, no tant.
En quin punt estem?
Ara es va penalitzant, no es pot construir un vaixell si no compleix uns barems, que cada any seran més restrictius. Tothom inverteix en això. A Copenhaguen hi ha el centre de zero emissions marítimes, una ONG en què treballen juntes les empreses més importants del sector per trobar vaixells de zero emissions. I estic convidada a cooperar-hi. És fantàstic que els big players s’interessin pel que estic fent per amor a l’art.
I la seva investigació en quin punt està?
Vaig treballant en el programa, però durant el procés veig coses, vaig fent publicacions científiques...
Alguna de rellevant?
Només fa quatre mesos que hi treballo, però he trobat alguna cosa que es pot publicar.
I que, evidentment, no em dirà.
No.
Dona i jove. Com ho porta en un món d’homes i, com vostè ha dit, homes molt conservadors?
En molts llocs soc l’única noia. En veig alguna cada vegada més i m’emociono. Sí que soc la més jove, amb molta diferència, i he patit micromasclismes.
Posi’n algun exemple.
En alguna reunió parlo i costa que parin atenció. Haig de tenir les idees molt clares i estar cent per cent segura de què dic. Costa que et prenguin seriosament.
El masclisme, però, mai no és ‘micro’...
De fet, des de la carrera, estic molt acostumada a ser l’única o de les poques noies i no m’és un problema. En la meva experiència, no he tingut cap cosa, quant a tracte, que m’hagi fet sentir inferior, al contrari, tots els homes amb qui he treballat, els professors, tots m’han ajudat molt i m’han fet tirar amunt.
Falten enginyeres...
Sí, ens fan falta moltes dones. Als debats a què assisteixo mai no hi ha cap dona, només alguna política. És molt penós... La solució s’ha d’impulsar des de baix, s’ha de fer veure a totes les nenes petites que no s’han de dedicar forçosament a la perruqueria. Quan vas creixent, la societat et va dient què ets capaç de fer, i en el cas de les nenes i noies és molt limitat. Cal ensenyar-los que ho tenen tot al seu abast: fusteres, llauneres, enginyeres...
Les seves amigues ho veuen així?
Em diuen que elles no podrien fer el que faig jo, diuen que és molt difícil per a una dona...
Vaja...
Sí, com ja he dit, cal fer molta pedagogia, i des de ben petites.

Sempre amb la vela

Martina Reche (Sant Joan de les Abadesses, 1996) és una dona de muntanya però amb el mar a les venes. Ha mamat des que va néixer la muntanya i el mar. Explica que els estudis universitaris i, ara, el doctorat sobre sistemes per aprofitar la força del vent per impulsar vaixells de gran tonatge, li han permès ajuntar la seva vocació amb la seva passió, navegar a vela. De fet, ella va ser una de les impulsores d’un equip femení de vela de la Facultat de Nàutica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Només n’hi havia de masculí. Va ser clau per aconseguir els recursos i suports que calen per iniciar-lo recordar a les institucions i als patrocinadors que era una manera d’igualar els rols de gènere i de promoure l’esport femení. Ara algunes continuen al Female Sailing, un equip “de costellada” diu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia