Societat

YOLANDA ROMAN

Guarda del refugi Coma de Vaca

“El refugi és una illeta dins d’un entorn salvatge”

Fa vint-i-quatre anys, havíem de caminar mitja hora des del refugi per tenir cobertura. Ara tenim Facebook i Instagram
També he patit desigualtat de gènere aquí dalt. Sovint s’adrecen abans als meus companys homes que a mi

La Yolanda Roman (Barcelona, 1963) és la guarda del refugi de Coma de Vaca, juntament amb el Xavi Fernàndez, des que el 1998 la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) va decidir tirar a terra el refugi lliure, del 1959, i construir-ne un de nou. Fa vint-i-quatre anys que treballa a 2.000 metres d’alçada en un entorn on només s’hi arriba caminant, al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. És una de les poques guardes dones que gestiona un refugi d’alta muntanya a Catalunya. Una feina que s’ha convertit en el seu projecte vital.

Com va arribar a ser guarda del refugi?
Per casualitat vaig haver de suplir una persona que treballava al refugi de la Mussara, a les muntanyes de Prades, i allà vaig descobrir que m’agradava. També vaig treballar un temps al refugi d’Estany Llong, al Parc Natural d’Aigüestortes. Va ser aquí quan vaig saber que la FEEC volia tirar a terra el refugi lliure de Coma de Vaca i construir-ne un de guardat. Estaven buscant persones per portar el refugi i vaig enviar el currículum.
Què és el que la va motivar?
Barcelona se’m començava a fer feixuga i pesada. Tenia ganes de viure en un entorn amb més natura. I em vaig animar. Per sort, la FEEC em va escollir.
Són dos guardes al refugi.
Sí, vam començar fa 24 anys amb el Xavi, som socis. Tots dos vam col·laborar en la construcció del refugi el 1998. Vam començar de zero i vam aprendre sobre la marxa. És una feina complexa i especialitzada. Si surt un problema, l’has de resoldre, i és així com vas aprenent. Però ha sigut molt bonic. A vegades és una feina dura. Els primers anys tot eren problemes. Quan en solucionaves un, en sortia un altre. La llista no s’acabava mai. Estàvem una mica decebuts al principi. El dubte era si els problemes s’acabarien algun dia! De fet, algun cop em vaig plantejar si m’havia equivocat. Ara no canviaria la meva feina per res.
Com és viure a 2.000 metres d’alçada?
La veritat és que em sento una privilegiada de poder treballar a 2.000 metres en un entorn natural preciós i poder donar servei a les persones que venen.
S’hi viu diferent, la vida?
Encara que estigui treballant tinc la sensació que prenc més distància de certes coses. Tinc accés a la informació, estem connectats, però alhora estic allunyada de la voràgine i el ritme frenètic en què estem tots ficats. Sembla que a vegades ens costi parar-nos i pensar on som. Tot i tenir molta feina, estic més tranquil·la. Quan descanso i baixo al poble, em canvia l’estat. Al refugi em sento amb més equilibri amb la vida.
Al poble?
Quan vam començar a treballar al refugi, els primers set anys, estàvem de juny a setembre aquí dalt. No sortíem del refugi, només de forma puntual per fer alguna compra. És veritat que tampoc passava tanta gent com ara. Després, a poc a poc, quan van començar a arribar més excursionistes, vam agafar ajudants i vam crear torns de treball. Des de fa uns anys ho hem professionalitzat més i hem establert set dies de feina i set de descans. Fins l’any passat fèiem dos torns de dues persones. Aquest any, com que un dels ajudants de l’equip va marxar, hem agafat dues persones més. Ara som cinc els mesos de juliol i agost i tornem a ser quatre al juny i al setembre.
I quan no és al refugi, on és?
Fa uns quinze anys que visc a Santa Maria de Besora, a Osona. Abans vivia a Barcelona. Els primers anys vaig mantenir la inèrcia de viure al mateix lloc on havia estat sempre, a Horta, on tinc la família i on vaig créixer, però va arribar un moment en què ho trobava una mica incoherent i em vaig traslladar a un lloc més tranquil, en un entorn més natural i una mica més proper a la zona del refugi.
Es pot viure de guarda de refugi o ha de combinar feines?
És un treball de temporada i és molt intens. Els mesos que no treballo puc fer les coses que m’agraden. La meva vida està dividida en una època molt intensa, que només faig que treballar, treballar i treballar, i la resta de l’any, en què puc fer allò que m’agrada. I les vacances, que faig fora de temporada. El refugi de Coma de Vaca està obert tots els dies d’estiu, de juny a setembre, i els caps de setmana de maig i octubre. A l’hivern, de novembre a l’abril només està obert sota demanda amb un mínim de persones i segons les condicions meteorològiques, de forma puntual.
És un refugi que està força aïllat.
Només s’hi arriba caminant. Però això també m’agrada. S’hi pot accedir per diversos punts i són tres hores de camí. Al principi sí que estàvem més aïllats. Havíem de caminar fins a un punt a mitja hora del refugi per poder tenir cobertura i saber les reserves que teníem, que no eren tantes com ara. La tecnologia ha anat evolucionant i ara ja tenim connexió per internet i telèfon fix per satèl·lit. Tot i que encara falta el senyal de telefonia mòbil, perquè se’ns ha espatllat l’aparell que amplificava el senyal des de la vall.

De fet sou a les xarxes socials. Teniu un perfil a Facebook i a Instagram.

El refugi ha anat evolucionant també amb els nostres temps. No ens podem quedar enrere. A l’inici del refugi no hi havia Whatsapp ni xarxes socials. Estar a Facebook i a Instagram ens ajuda a donar-nos a conèixer i aconseguir que gent que potser no es plantejaria venir es pugui acabar animant. De fet, han vingut persones que no feien muntanya i s’han animat a provar-ho i al final han acabat tenint l’excursionisme com a part de la vida. És com obrir una finestra a una part del món: les marmotes, els isards, la diversitat d’aus, les flors... Potser una persona que és a Barcelona i té problemes en la feina mira la imatge que pengem a Instagram i se li anima el dia. O gent que fa anys que havia vingut pot estar connectada i l’ajuda a tenir records positius.

Diu que al principi no passava tanta gent pel refugi.

Ara hi ha molta gent que ve a la muntanya. Hi ha un boom de l’excursionisme, sembla que s’ha posat de moda. Ha canviat molt, també el tipus d’excursionistes. Al principi potser no eren tan exigents. I no vull dir que ara sigui gent que confongui un refugi amb un allotjament de baix amb més comoditats. Abans canviar el menú per una persona per qüestions de dietes o al·lèrgies i intoleràncies era una cosa excepcional. Ara és el més habitual i va en augment. Abans amb un menú senzill ja en tenien prou, ara es demana uns mínims. I s’entén. Ve gent que fa excursions i necessiten un menú equilibrat per seguir fent exercici l’endemà. Valora que el menjar sigui casolà, sense esperar que sigui cuina de professional, és clar. Valora més estar a gust, que l’ambient estigui bé. Hi ha més germanor. És el que agrada, el conjunt.
És un allotjament però amb limitacions, perquè no pots oferir el mateix que un allotjament normal.
Per això deia que la meva feina és molt especialitzada. Ara tenim una instal·lació fotovoltaica que hem posat fa poc, però estem força aïllats. El refugi és una illeta dins d’un entorn salvatge. Amb comoditats. És una gran sort que hi pugui haver el refugi i tot el que oferim. La cuina i els espais són petits i alhora has de donar un servei com si fos una cuina professional. És complex. Has de tenir-ho tot molt mecanitzat perquè tot surti bé.
Una illeta...
Arribar al refugi després d’una excursió i poder refugiar-se del sol o de la pluja intensa o del fred a l’hivern, que es pot arribar a 20 sota zero... Entrar i poder refrescar-se o escalfar-se, és un miracle.
I com pugen els aliments i l’essencial per oferir el servei?
Es transporta tot amb helicòpter. Evitem portar coses a l’esquena. Si portes molt de pes, t’acaba passant factura. Ho hem vist amb altres companys d’altres refugis. Però hi ha coses, com el pa, que pugem caminant perquè no tenim prou congeladors per emmagatzemar-lo. O les verdures, que ja pesen més. Intentem portar el mínim.
Des de la pandèmia ve més gent?
La gent té moltíssimes ganes de sortir, d’estar a la natura. Aquests dos anys de covid el que s’ha valorat molt és el contacte amb la natura i, per tant, ara venen moltes més persones.
Hi ha més respecte per la muntanya?
Hi ha més informació, més respecte i més conscienciació. La gent sap que no es pot molestar els animals, no es poden agafar flors, que has de llençar la brossa a determinats llocs.
Es nota el canvi climàtic aquí dalt?
Molt. Es va començar a notar a l’hivern perquè hi neva molt menys. El Pirineu està més marró que blanc. A vegades costa veure el Pirineu cobert de neu. I aquest estiu, amb la calor... L’herba, ben seca. Hi ha vaques que han passat l’estiu aquí dalt i no tenien menjar. El cabal del riu ha baixat molt. Quina pena. És preocupant. No anem bé.
Hi veu alguna solució?
Sempre crec més en les accions que fem individuals que a anar a esferes més altes. Si cadascú hi posa el seu granet de sorra... És com les platges, que estan fetes de granets de sorra petits. Cadascú hi ha de fer la seva aportació. La suma de petites aportacions potser comporta canvis.
És una de les poques dones que hi ha als refugis.
És cert, i no només aquí, també a l’estranger. Hi ha poques dones guardes.
Hi ha desigualtat de gènere també a la muntanya?
En segons quines feines costa fer el canvi. Però és cert que ho he patit també aquí dalt. Sovint s’adrecen abans als meus companys homes que a mi. A l’hora de demanar informació sobre excursions, abans es demana a un company meu del refugi que a mi. O quan hi ha rescats, també. Potser soc jo qui ha donat l’avís, però quan arriben al refugi s’adrecen a un company home. És com un automatisme. Això encara passa.
Quins han estat els pitjors moments?
Potser quan hi ha hagut problemes tècnics a la feina, però la veritat és que no en tinc, de pitjors moments.
Quina sort. I de bons?
En tinc molts! Però sobretot guardo bons records dels inicis, quan els pastors venien aquí dalt. Hi havia un pastor de vaques que s’hi estava tot l’estiu, i un d’ovelles que venia de forma més puntual. M’agradava parlar-hi i que m’expliquessin coses del seu ofici, de com era abans fer de pastor, de com pujaven els animals fins a la zona del refugi. Però es van jubilar. Ara ja no hi ha pastors. També tinc bon record de la presència d’uns arqueòlegs, que em van explicar que aquesta zona formava part d’una ruta econòmica, que hi havia formatgeries... Hi ha tota una història al darrere! Va ser molt interessant.
Es veu deixant el refugi?
De moment no. És veritat que treballar aquí dalt també depèn de la salut. Vaig començar en la trentena i ara estic fregant la seixantena. De moment tinc salut, tinc força, tinc energia i em continua agradant la feina. Això juga a favor meu, que amb la meva edat encara em vegi capaç fins i tot de jubilar-me aquí dalt.

Un centenar de refugis

Catalunya té una trentena de refugis guardats i una gran quantitat de refugis lliures, que incrementen fins a un centenar l’oferta d’establiments que faciliten l’exercici del muntanyisme i permeten aixoplugar-se durant les rutes i les excursions. Alguns estan oberts gairebé tot l’any, d’altres només en temporada estival. És el cas del de Coma de Vaca actual, propietat de la FEEC, que es va construir durant els estius de 1998 i 1999, al pla de les Eugues, on conflueixen els rius Freser i de la Vaca, al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Els dos guardes del refugi, la Yolanda Roman i el Xavi Fernàndez, van col·laborar en la seva construcció. Durant els sis mesos que estan oberts de forma regular, de maig a octubre, passen pel refugi unes 2.000 persones. Amb la Clara Vallès, el Sergi Soler i el Pau Roman completen l’equip al refugi, i només s’hi pot arribar caminant des de Queralbs, Núria, Ulldeter i Tregurà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia